M'aLLiBeRo

De la mateixa manera que el sol abraça a la lluna traient-li la llum, m’eclipso a mi mateixa per llepar-me les ferides que em desperten el sentiments de “jo no tinc”.

Acte seguit, em retrec a mi mateixa tenir aquest sentiment, perquè tinc molt més que d’altres germans en aquest planeta. Sóc injusta i em flagel·lo amb tots un seguit de retrets que semblen no tenir fi: estúpida, idiota, iútil.... I paraules més grosses quan em sorprenc sagnant un cop més,  en la profunditat de l’ànima.

M’aturo i és quan m’adono de la crueltat de la meva ment, que neix del meu jo, construït per  flagel·lar-me, així com per victimitzar-me de tot allò que al meu voltant no va bé... De tot allò que em congela i no em deixa respirar.

Arribat a aquest punt, m’enfronto a dues sortides: o bé em segueixo flagel·lant o bé accepto que aquest sentiment neix d’aquella part de mi que s’alimenta de les seves construccions mentals.

Un cop l’accepto, m´és molt més fàcil estimar-la i perdonar-la....I així s’esvaeix, com tots els somnis que el temps arrossega a les terres llunyanes de l’oblit.

És quan m’allibero.