Zubel

L'avió de paper va vorejar el meu sarrell i la meva ment va quedar coberta d'una ombra que eclipsava les meves cabòries. Vols secrets que apaivagaven els meus records d'infància, aires allunyats del meu present. Un breu instant que copsava la meva atenció, fràgil i vulnerable en aquests temps en fer-me gran. Despistada, el meu peu dret va trepitjar el segon avió de paper que descansava d'un llarg viatge a l'inframón, on les veus del passat agonitzaven en l'eterna cançó de la memòria adolorida. Vaig fer una bola de paper amb ell amb un sol grapat i el vaig llençar al cabàs de l'oblit. Avui, no havia de volar més. Damunt l'armari estava demanant permís de vol el tercer avió de paper. Tot i pujant a la cadira no arribava a treure'l d'allà. Enfilada i amb un cop d'escombra, el seu cos va començar a planejar un vol suau i directe, resposant finalment damunt el meu llit. Era un avió de color rosa amb les ales liles. Unes lletres daurades flamejaven...