Zubel

Zubel avui, s'asseu en aquest avió i li ha tocat el seient que dona a la finestreta. Observo els meus companys: uns en els seients centrals, d'altres laterals, i d'altres, com jo, de finestreta. Els pobres que seuen al centre, només poden veure la televisió. De cop en quan, es graten el cap, com un intent fallit de no adormir-se...però finalment són els que més ràpid ho fan. Els laterals, de cop en quan allarguen el cap, i miren de distreure's en la poca visió que tenen de la finestreta. També allarguen el cap cercant la visió de l'altre banda, on miren amb esforç la televisió. I s'esforcen tant, d'una banda a l'altra, que finalment es cansen, i s'adormen. Els de la finestreta només mirem l'espai que ens envolta: el sol, els núvols, els rius, les muntanyes, els poblets,les casetes aïllades...i esperem a que es faci de nit. No ens perdem mai com la foscor porta un paissatge ple de llumetes en totes les petites o grans poblacions a les que hi anem ...

S'instal·len en les nostres vides sense permís: poden ser els nostres caps, els nostres fills, els nostres marits, o la nostra millor amiga....adapten la forma més inverosímil només per a tu. Els nostres botxins de la vida diària no apareixen perquè sí....apareixen perquè d'alguna manera els invoquem. Creem els nostres botxins per aprendre a veure què és el que alberguem ben a dintre...allà on l'ànima s'amaga del cos. Arrosseguem els nostres botxins de vida en vida, de fet a fet. Fins que un bon dia els nostres botxins són tan poderosos que ens ofeguen al fons de la nostra NiT FoScA. I vet aquí, que en la foscor es veu una nova llum. La llum de qui s'amaga rera el nostre cos. Donem gràcies als nostres botxins del passat, i de les nostres vides, a poder renéixer, amb més poder...i amb més sabiduria del nostre Univers. Tot és U...fins els nostres botxins. Zubel totes en una. Agost 2009.