AcTe de PreSèNciA
Evadint-me en el moviment dels meus dits mentre teclejo aquestes pàgines. Dits ocupats que enganyen la meva ment per distreure la meva existència. No tinc res a dir. Només faig acte de presència.
Entrades
ReSiStèNcIeS
Què difícil és acceptar que una està sent injusta amb sí mateixa. És, com us ho diria, com assistir a un espectacle de circ romà, on el meu ego i Zubel lluiten ferotgement per fer-se un lloc. El meu ego és com un robot indestructible ple de les pors que he anat acumulant al llarg de la meva vida...i com a bon robot es repeteix i quequeja. Es lamenta constantment de la seva dissort. Culpabilitza als demés de tot allò que li succeeix. Reclama atenció. Es dispara sorollosament esclatant una infinitat de renecs feridors i grollers. Val a dir que el meu ego és qui ocupa gran part de la meva vista. Mentre, Zubel lluita per fer-se veure. Juga amb desavantatge: ella és petita i poc visible. Habita en el meu reprimit inconscient. És infinita en quant és la meva essència...però no arriba a ser tant forta com el meu robot carregat de pors. I em sap greu. Perquè m’agrada més Zubel. Però el meu ego és tant gran, que no me la permet veure tant com em caldria. És fer-se mal a una mateixa. És ser inju...