Zubel

Com l’àliga que sobrevola el bosc Com l’abella que observa les millors flors Com la mirada de la mare al nadó que dorm Des de la distància t’observo Jo sóc tu I reneixo, I reneixes. Una nova jo Que sóc tu Però encara no em coneixes Perquè sóc infinita, aleatòria i eterna... sorpresa Sóc jo, sóc tu Juliol 2008. Totes en una: Zubel

Torno al desert I en la seva aridesa em deixo perdre Un cel desprovist d’estrelles cap camí que m’indiqui un destí Soles tu i jo. Encadenada a la meva contradicció Tu no pots alliberar-me. Mentre es cremen les meves il·lusions sota el sol implacable que deixa a la llum La meva debilitat, el meu caràcter. Se que ningú vindrà a salvar-me. Soles tu i jo I quan el meu cos S’enterri en les dunes del desert restaràs tu per vetllar-me Dibuixaràs de nou una esquela Que recordarà que algun dia Vaig existir. Zubel- Perséfone Juliol 2008

Quan s’instal·la amb mi, sento com poc a poc em va roent per dintre. S’expandeix per les meves artèries, i el meu cor batega sense ritme. Com la febre quan puja, entro en un deliri sense sentit, i el dolor es fa insuportable. Amb ella, creix el ressentiment d’allò que m’ha fet mal...i la meva ment es recrea en d’altres episodis similars. Qualsevol acció que atempti contra el dolor, esclata la ira. La conec bé, però encara no puc dominar-la. Miro de distanciar-me....agraeixo el silenci i la soletat tot i esperant que reneixi la compassió per curar-me. Estic malalta de la meva ràbia. Zubel- Atenea juliol 2008