Zubel

Si alguna vegada has pensat que no en sabia res de tu ni del teu món. Si alguna vegada has cregut que no escoltava els teus silencis mentre era lluny de tu Si alguna vegada has sentit malgrat ser-hi present que no comprenia res Només dir-te que no tinc res a veure amb aquestes algunes vegades que naixien de tu. Si alguna vegada decideixes obrir la teva porta tancada... Per fi, parlarem... ----------------------------------- Per a totes les portes tancades de la meva vida i per les meves portes tancades novament obertes. Zubel- Hestia juliol 2009

Buidar la ment submergint-se en els records, és una manera que sovint recorro per defugir d’estudi. Del cert, és com un triple salt mortal sense xarxa...que cau absorta davant d’una tassa de te, d’un avorrit recorregut en tren o tanmateix, en una soporífera conversa sota un para-sol d’estiu. La meva ment es sotmet a l’hipnosi de qualsevol estímul absurd: diversos fets, circumstàncies o objectes poden conduir-la a una llarga carretera plena de corbes fins instal•lar-se en aquells moments en que una va ser feliç o infeliç. Si ho reflexiono, de fet, la meva ment es passa el dia recordant o pensant...i poques vegades són les que pensa en ella mateixa: en els seus mecanismes de negació, rebuig, prejudicis així com els d’escolta activa o acceptació...no són gairebé mai analtizats...sempre van davant de mi. Penso que els records o els pensaments sempre actius de la meva ment, no em deixen arribar a mi. És com si el meu cervell fos dissenyat expressament per això: per defugir de mi mateixa....

En una Nit Fosca es va quedar aturada en l'encreuada d'un camí. La indecisió es feia present i la paral·litzava. Va decidir implorar a Hécate, la deessa de les encreuades, a que decidís per ella. Hécate es va transformar en un bastió molt alt en mig de la cruïlla, i va mostrar tres cartells. El cartell de l'esquerra resava: " Ja em coneixes, i pots tornar a travessar" El cartell del mig deia: " Despulla't i em recorreràs" El darrer cartell, el de la dreta, deia: " Desconegut univers". Negre nit fosca i freda que consumia la seva pell. Tremolava i tenia por. Va començar a recórrer el camí esquerra; li donava seguretat trepitjar allò que ja dominava. Una setmana després, el camí va trencar-se en un barranc...i al girar-se va descobrir que el camí recorregut havia desaparegut. Només hi havia una opció: saltar. El salt va ser llarg i la caiguda dolorosa la va situar de nou en la mateixa cruïlla. Però aquest cop només hi havien els dos camins re...

¿Perquè aquesta cançó? Per què el meu cor està marejat. I cal que li doni una mica de vidilla. Per tu...que sempre m'acompanyes...i ara et sento present.

Si tu em vols present, has d'ageullerir la teva càrrega. Et sents pessada, perquè t'aferres a tot tipus d'artil·lugis que has anat utilitzant en els temps on les lluites eren eternes. Malgrat ja no hi són, tu actues com si hi fossin....estàs cega. Lluites contra les pors, contra el dolor, contra el rebuig...però acaba sent una lluita estèril...perquè ja se'n van anar. Si tu em vols present, has de destapar els ulls i obrir-los al sol. Caldrà una mica de paciència fins que puguis ajustar la mirada. La llum inicialment encega i el desert aclaparador t'inunda. Iniciem en silenci un nou camí. Si tu em vols present, deixar anar la teva càrrega. T'espero.