Zubel

Una vegada ja havia après que allà on anés la perseguiria, va començar a estimar l’estigma amb que va ser batejada. Durant anys va intentar dissimular amb vans intents la seva marca...com un directiu s’enfunda en una ferma camisa almidonada a ple estiu, ribetejada amb una caríssima corbata, el tatuatge d’un passat fosc, però ple de vida. Com més defugia de la seva condició, amb més força s’imposava. I ella es debilitava...es feia petita, minúscula, gairebé invisible. I així va néixer la seva necessitat de ser estimada, de dependre de l’aprovació dels altres. Anys més tard va comprendre, que aquella dependència la feia emmalaltir...i només acceptant el seu estigma, estimant-lo com ningú va saber-ho fer, ni sabria fer-ho d’ara endavant totes les vides que li quedaven per viure..podria ser ella. Perquè ella era adorada i alhora envejada. A ella se li apropaven els pobres de ment, mirant de xuclar la seva essència, sempre sense èxit. I per la mateixa frustració de no poder aconseguir-ho...

No entenien res. La llei natural d'aquelles terres els designava com als seus autèntics propietaris. Allà van néixer els seus avantpassats i el Gran Esperit fulgurava en l'aroma de les seves pells brunes, exigint el seu origen. El bressol d'aquelles terres s'anava mermant com els seus membres. Els boscos desapareixien en noves ciutats, cada cop més grans, i més brutes. L'extranger era més nombrós, més poderós, més insolent. No volia entendre com calia estimar i conviure en aquelles terres. No obeïen la llei del Manitú, del misteri, de les veus dels mil i un Déus que convivien amb ells: el còndor, l'àliga, l'ós....tots eren fantasies per aquells rostres pàl·lids que aniquilaven amb el so de l'acer mortal. I malgrat el Gran Esperit castigava aquelles ciutats amb les pitjors tormentes de tots els elements: d'aigua, d'aire, de foc, de terra...els rostres pàl·lids hi tornaven a aixecar-les, com desafiant a cop d'acer, tots els seus Déus. Ja no hi ...

Últimamente mi mente me estaba jugando (una vez más) una mala pasada. Sentía perder el control. Mi mente necesita controlar frecuentemente todo a lo que se aferra: mi familia, mis hijos, mi marido, mi trabajo, mi salud....Todo lo que considera importante para mi. Si analizo mi vida distanciándome, como si fuera un teatro en el que soy una pasiva espectadora, todo aquello que era importante para mi, se ha perdido o se ha transformado...pero nunca más volvió a ser lo mismo. ¿Porqué entonces empeñarme en controlarlo, dominarlo, hacerlo mío? De todos modos, algun día se transformará o se perderá, o desaparecerá para siempre... Y a pesar de este razonamiento lógico, mi mente, aferrada también a sus hábitos absurdos, de vez en cuando, como en esta ocasión que acabo de sentir, volvía a angustiarse y a defenderse contra ese cambio que se me avecina, mirando de controlar hasta el último extremo de la situación....sintiéndome impotente y llena de rabia por no poder llegar más allá, y controlar l...