Entrades

DoLOR

Imatge
Recordo que tenia uns 20 anys quan vas néixer. La ràbia va construir els ciments i la culpa va edificar un dolor en el meu cap que cap analgèsic podia amb tu. Dolor constant, de vegades agut, que no em permetia gaudir ni del sol, ni de qualsevol llum. Em rendia a la foscor, on em cargolava en l’aïllament de sentir-me totalment sola. Totalment buida, en aquell espai infinit on el temps semblava que no transcorria. Recordo com anys més tard, quan ja estava resignada a la teva presència, algú em va dir que algú podria ajudar-me. I aquest algú em va fer recordar quan tu vas néixer, i el què passava aleshores. Recordo com vaig escriure una carta a aquell algú especial que tant estimava i que tant mal em va fer veure com s’autodestruïa. Com el seu dolor va guanyar la partida. Ell se’n va anar, deixant-me òrfena de tot el que ell podia haver estat i no va ser. En la carta d’acomiadament, vaig perdonar-te i em vaig perdonar. I et vaig deixar anar, tot i que des d’ençà no he pogut anar-...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'eNcaNteRi del DRaC

Imatge
Hi havia una vegada una princesa que va ser encantada per una temible bruixa del mal. L’encanteri no era ordinari, ni tampoc tradicional. Es tractava d’una novetat elaborada amb consciència i dedicació. Diferia en tot el ventall que fins ara s’havia vist en matèria màgica: ni convertir-se en gripau, ni en bella dorment, ni glaçava al seu pas, ni es convertien en pedra...Res de tot això. La princeseta no es sabia encantada perquè els símptomes inicials li permetien fer vida normal. Però en la mesura que transcorria el temps, comprenia que alguna cosa passava, perquè  totes les relacions que fins ara rodejaven la seva existència es tornaven fredes, distants o acabaven malament. Ella no havia canviat, o això creia, i començava a sentir dubtes de si mateixa. Sentia que la seva autoestima servia de nutrient per un drac que creixia en el seu interior. En la mesura que l’encanteri evolucionava a la següent fase, més elaborada, la princeseta veia com en el seu rostre anaven crei...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'eSCaPadA

Imatge
Les petjades fugien amb més rapidesa, que els meus pensaments confinats. Congelats per la por del Ser Invisible, que assetjava entre la solitària primavera, regada de pluges mortes pels seus voltants. Sentia el seu esglai a cada cop de vent, com una dalla que travessa el cor, i et fa fugir, més enllà del prohibit. I allà em vaig tornar a trobar. Com la nena poruga que jugava, a fet i amagar entre els sembrats. Perseguint les petjades en recerca, de fruits de bosc que florien, al bell mig, de la punta de la llengua. Deixar-me caure i ser seduïda per aquell cel ennuvolat, amb un fons blau, de permanència infinita. Poc a poc vaig tornant, de la meva transgressió a la norma, per    amagar-me del Ser Invisible, en companyia, dels meus pensaments confinats.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

eNtRe CaBalleRoS

Imatge
Don Salvador fue el único caballero que supo retratar mi experiencia con los gigantes. Rocinante me condujo hacia su morada, creo que por encontrar algo de compañía, ya que nuestro fiel escudero, Don Sancho, no nos acompañó cuando traspasamos el umbral de la vida. Este genio de siglos posteriores, afilaba con el sacapuntas el carboncillo con parsimonia, mientras yo le relataba en su mente onírica tan ardua batalla. Nos sentábamos frente a la playa de Portlligat, mientras su Dulcinea, llamada Gala, nos escuchaba atenta y distante, ofreciéndonos silencios que guiaban sus retratos. Cuando Don Salvador Dalí concluyó la batalla, observándose en ella toda mi verdad, sin molinos de viento como tantos otros se empeñaron en plasmar, mi alma buscó a Rocinante, para volar hacia la luz que tanto me reclamaba.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

De CueNtO a CueNtO

Imatge
Cuando el espejo le dijo que ella ya no era la más bella del lugar, cogió el sacapuntas y perfiló con rabia un mágico lápiz, que le dictó una pócima para viajar al futuro. Fue así como descubrió el manejo de internet. Accedió a un sinfín de remedios que prometían mejorar su imagen: adquirió un artilugio que masajeaba los glúteos hasta hacerlos más firmes que la manzana envenenada que le dio a Blancanieves, así como un ungüento que contenía un ácido que estiraba la piel hasta dejarla tan lozana como la de ella: blanca, pura, bella… El ungüento le hizo sarpullidos en la cara y el artilugio se le pegó tan fuerte en la piel, que sólo consiguió desplazarlo hacia su espalda, liberando sus posaderas de dolor. Rompió con el espejo cuando le reveló que ahora era el jorobado de Nôtre Dame, y que tocaba pasarse a otro cuento.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

El LieNzo

Imatge
Como de costumbre, antes de empezar un nuevo lienzo, le hago una pequeña reverencia y le susurro a la tela: ¿Qué quieres ser? Así hice. Luego es un dejarse ir por las emociones a través de los trazos, buscando a través de ellos diversas formas de hurgar en la propia alma...para despertar alguna idea a seguir y empezar una nueva aventura. En estado casi hipnótico, hundí el pincel en la paleta de los arenas, pero curiosamente, al trazar la línea, el lienzo absorbió totalmente la pintura, dejando un rastro de gotitas transparentes desafiando la gravedad… Sorprendida, me acerqué para observar el fenómeno y acerté a escuchar su petición: “Seré lo que tú quieras que sea, pero a cambio, me como el marrón”. Me salió un lienzo chantajista...Por eso, mi cuadro tiene toda la gama de colores, menos el que se comió.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

DifeRenT

Imatge
Tanco els ulls i m'esvaeixo en el primer son que inspira la nit. . Una llum il·lumina una porta massissa, de color violeta, que amb un lleu sospir emès per la meva ànima voladora, s’obra lentament. Sento xiuxiueigs que em conviden a entrar en una estança fosca envolvent, i sento com la meva energia es fon en la negror intensa que no sembla limitar en res. Buidor que buida el que queda de mi: ja no sóc i a l’hora sent-hi, en tota la plenitud del no-res. Agraeixo aquell somni on es despulla el passat  per sentir-me en el present en tota la plenitud. Plenitud que omple tots els espais de l’univers. Infinitament infinita. Poderosa clarividència onírica que es desfà llampegant espurnes que retornen a viure en el que jo sóc. És llavors quan un fil de llum enfoca de nou a la porta massissa de color violeta, que s’obra  lentament, convidant.me a travessar la seva sortida.. En obrir els ulls, la llum assenyalava el despertador que estrenava les 6 del ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació