L'eSCaPadA

Les petjades fugien amb més rapidesa,

que els meus pensaments confinats.

Congelats per la por del Ser Invisible,

que assetjava entre la solitària primavera,

regada de pluges mortes pels seus voltants.

Sentia el seu esglai a cada cop de vent,

com una dalla que travessa el cor,

i et fa fugir, més enllà del prohibit.

I allà em vaig tornar a trobar.

Com la nena poruga que jugava,

a fet i amagar entre els sembrats.

Perseguint les petjades en recerca,

de fruits de bosc que florien,

al bell mig,

de la punta de la llengua.

Deixar-me caure i ser seduïda

per aquell cel ennuvolat,

amb un fons blau,

de permanència infinita.

Poc a poc vaig tornant,

de la meva transgressió a la norma,

per  amagar-me del Ser Invisible,

en companyia,

dels meus pensaments confinats.