Zubel

Tanco els ulls i m'esvaeixo en el primer son que inspira la nit. . Una llum il·lumina una porta massissa, de color violeta, que amb un lleu sospir emès per la meva ànima voladora, s’obra lentament. Sento xiuxiueigs que em conviden a entrar en una estança fosca envolvent, i sento com la meva energia es fon en la negror intensa que no sembla limitar en res. Buidor que buida el que queda de mi: ja no sóc i a l’hora sent-hi, en tota la plenitud del no-res. Agraeixo aquell somni on es despulla el passat  per sentir-me en el present en tota la plenitud. Plenitud que omple tots els espais de l’univers. Infinitament infinita. Poderosa clarividència onírica que es desfà llampegant espurnes que retornen a viure en el que jo sóc. És llavors quan un fil de llum enfoca de nou a la porta massissa de color violeta, que s’obra  lentament, convidant.me a travessar la seva sortida.. En obrir els ulls, la llum assenyalava el despertador que estrenava les 6 del ...

Sovint  penso que  et mostres cruel amb mi, posant-me la mel als llavis, reconeixent ànimes amb les que hi vaig conviure en vides passades, i , quan m’ encoratjo per acaronar-les, es desfan com un miratge que projecta l’estiu. Sovint intento entendre el perquè de tot plegat, fins que em rendeixo a l’evidència que hi ha respostes que no tenen preguntes, que és millor no preguntar-se el perquè.. Sovint els  misteris de l’Univers es manifesten amb dolor, amb bloquejos, amb limitacions....No és la primera vegada, i ja em suposo que no serà pas la darrera... Sovint només em mostres el camí del cel, mentre romanc amb dards enverinats que travessen el cor, en aquesta terra.