Zubel

La Srta Aprovació era una dona coqueta, que acotumava a passejar-se per la meva ànima inquieta, sense demanar-me permís per instal·lar-se. Allotjada en la suite més luxosa de la meva pobre ment, no reparava en despeses per nodrir-se del bo i millor de mi. Li agradava trepitjar l'accelerador en les inhòspites carreteres del destí...i allà esbandia al vent la seva llarga cabellera plena de fugaces estrelles que mai acabaven de lluir... Tenia una fam insaciable...per molt que m'exprimís les idees, els recursos, les capacitats...mai en tenia prou. Amb ella, he recorregut camins inhòspits, foscos, i tèrbols...abonyengant-me a mastegots la meva carroseria, deixant-la cada dia, una mica més atrotinada. Les darreres reparacions que havia fet en l'ànima pels seus excesos, m'havien fet replantejar que calia parlar amb ella. La Srta. Aprovació semblava no escoltar-me. Estava massa ocupada atenent les seves banalitats mentre jo mirava de fer-li entrar en raó. Em mirava amb desfici ...

Sovint m'oblido de la teva existència. Et trepitjo cada dia, des que em llevo fins que m'en vaig al llit. El meu cos sempre descansa en el teu bressol...i apareixes en la meva incosciència en mil i un somnis que no sempre aconsegueixo desxifrar. Respiro del teu aire, i em nodreixo de les teves aigues. No seria res sense tu...i malgrat tot, sovint m'oblido. Sempre decores la meva vida amb un gran i infinit cel que em convida a allunyar-me d'allò que m'ha fet mal. Ets rodona, gèlida o càlida...No deixes indiferent al meu cos que mira d'adaptar-se. Et retrec a cada canvi d'estat, la teva capacitat de transformar-te. Ets única quan m'ofereixes flors a cada primavera...y a cada tardor m'acarones amb aquella bufarada de fulles que cauen en l'ánima. I a la vora del foc, en alguna nit d'hivern, em parles. Et sento quan l'aigua de la pluja colpeja amb un fort vent les meves finestres. Mires de despertar-me.en la nit més fosca de lluna nova..quan e...

Arriba el canvi de temps, i faig una revisió dels armaris. Classifico la roba: alguna poca per llençar, alguna per donar, en bon estat, alguna per tancar cicles. Amb la roba del menut, m'he adonat, que conservava sense sentit, roba que fa temps que ja li venia petita. Hi havia un munt. Algunes de les peces encara conserven l'etiqueta. Roba que guardava per quan anéssim, com abans es deia, de diumenge. He apilat tres grans bosses. Una amb la roba per estrenar o bé estrenada molt ocasionalment, un altre en bon estat, que algún nen encara pot aprofitar, i un altre per llençar... He conservat dos peces de roba, que deso en una capsa de records. La meva intenció, a molt llarg plaç, és que algun dia, quan els meus fills siguin ben grans, i jo una iaia, els faci gràcia capturar amb aquestes peces, els nens que ara viuen amb mi. En aquestes capces, els guardo els xumets, alguns pitets, algun joc amb el que van gaudir...records tancats en capses que senyalen allò que vam ser i que duem...

Hoy una amiga me comentaba ,muy emocionada, que había ido a acompañar al médico a una persona. Parece ser, que en el transcurso de la visita, el médico, una persona de edad avanzada, después del tradicional saludo y apretón de manos, comenzó a hablarle de ella misma. Lo curioso de la situación era que, evidentemente, se estaba desplazando el objeto de la visita (la paciente) a una conversación interna de ella como acompañante. También era curioso que el dia anterior ella lloró como hacía tiempo que no lloraba. Hizo una descarga emocional. Me dijo, que quizás, lo necesitaba. Envuelta en esa situación no esperada, ya que la visita al médico no era programada, si no fruto de una urgencia, surge una conexión espiritual con ese médico de avanzada edad. Supo adivinar su talante organizador, y dedujo certeramente, que en su casa seguro que reinaba el orden y la pulcritud. También le dijo que "radiaba optimismo". Todo ello, hizo que se sintiera muy bien, como una carícia a su alma. A...