La SRtA ApRoVaCiÓ
La Srta Aprovació era una dona coqueta, que acotumava a passejar-se per la meva ànima inquieta, sense demanar-me permís per instal·lar-se.
Allotjada en la suite més luxosa de la meva pobre ment, no reparava en despeses per nodrir-se del bo i millor de mi.
Li agradava trepitjar l'accelerador en les inhòspites carreteres del destí...i allà esbandia al vent la seva llarga cabellera plena de fugaces estrelles que mai acabaven de lluir...
Tenia una fam insaciable...per molt que m'exprimís les idees, els recursos, les capacitats...mai en tenia prou.
Amb ella, he recorregut camins inhòspits, foscos, i tèrbols...abonyengant-me a mastegots la meva carroseria, deixant-la cada dia, una mica més atrotinada.
Les darreres reparacions que havia fet en l'ànima pels seus excesos, m'havien fet replantejar que calia parlar amb ella.
La Srta. Aprovació semblava no escoltar-me. Estava massa ocupada atenent les seves banalitats mentre jo mirava de fer-li entrar en raó. Em mirava amb desfici a cada paraula, i desviava la mirada concentrat-se a pintar-se les ungles amb un rouge brillant, que jo ja no estava disposada a asumir.
Així que ara fa ben poc que vaig decidir castigar-la. No sabeu pas com pataleja cada paret de la petita i austera habitació a on la he relegat. No para de queixar-se, de lamentar-se, de mirar d'argumentar-me que li doni de nou la llibertat per conquerir de nou els imperis del meu interior.
Ara, amb la distància, veig a una pobre mal carada que no ja no em pot manar...He aconseguit fer petit el seu estòmac insaciable...i amb poca cosa ja en té prou.
Malgrat tot, necessito una mica més de temps, per tal que es quedi més calmada, amb les petites angrunes de pa, que resten de l'àpat de la vida.
I no s'adona que s'està aprimant...i està cada dia més guapa.
Zubel- Hestia octubre de 2008
Allotjada en la suite més luxosa de la meva pobre ment, no reparava en despeses per nodrir-se del bo i millor de mi.
Li agradava trepitjar l'accelerador en les inhòspites carreteres del destí...i allà esbandia al vent la seva llarga cabellera plena de fugaces estrelles que mai acabaven de lluir...
Tenia una fam insaciable...per molt que m'exprimís les idees, els recursos, les capacitats...mai en tenia prou.
Amb ella, he recorregut camins inhòspits, foscos, i tèrbols...abonyengant-me a mastegots la meva carroseria, deixant-la cada dia, una mica més atrotinada.
Les darreres reparacions que havia fet en l'ànima pels seus excesos, m'havien fet replantejar que calia parlar amb ella.
La Srta. Aprovació semblava no escoltar-me. Estava massa ocupada atenent les seves banalitats mentre jo mirava de fer-li entrar en raó. Em mirava amb desfici a cada paraula, i desviava la mirada concentrat-se a pintar-se les ungles amb un rouge brillant, que jo ja no estava disposada a asumir.
Així que ara fa ben poc que vaig decidir castigar-la. No sabeu pas com pataleja cada paret de la petita i austera habitació a on la he relegat. No para de queixar-se, de lamentar-se, de mirar d'argumentar-me que li doni de nou la llibertat per conquerir de nou els imperis del meu interior.
Ara, amb la distància, veig a una pobre mal carada que no ja no em pot manar...He aconseguit fer petit el seu estòmac insaciable...i amb poca cosa ja en té prou.
Malgrat tot, necessito una mica més de temps, per tal que es quedi més calmada, amb les petites angrunes de pa, que resten de l'àpat de la vida.
I no s'adona que s'està aprimant...i està cada dia més guapa.
Zubel- Hestia octubre de 2008
Comentaris