Zubel

S’hi estava la rateta recolzada a la seva predilecte escaleta del món dels somnis perduts. Menjava petits bocins sospirs de núvols que deixaven un regust d’impotència de no haver viscut allò que sempre quedà en un record. I un cop s’atipava, abandonava el món dels somins perduts per instal·larse una temporadeta a l'absurd món dels gemecs Allà ballava al so de les queixes i dels rumors. A la caseta del cansanci, s'adormia i a la llum de l'alba del món de la melangia es llevava. La rateta es recolzava cansada després de cercar infructuosament aliment per donar sentit a la seva existència imaginada Perque la rateta no existia. Només eren eStAtS De L'aNiMa Zubel-Perséfone Desembre i Nadals 2009

Evadint-me en el moviment dels meus dits mentre teclejo aquestes pàgines. Dits ocupats que enganyen la meva ment per distreure la meva existència. No tinc res a dir. Només faig acte de presència.

Què difícil és acceptar que una està sent injusta amb sí mateixa. És, com us ho diria, com assistir a un espectacle de circ romà, on el meu ego i Zubel lluiten ferotgement per fer-se un lloc. El meu ego és com un robot indestructible ple de les pors que he anat acumulant al llarg de la meva vida...i com a bon robot es repeteix i quequeja. Es lamenta constantment de la seva dissort. Culpabilitza als demés de tot allò que li succeeix. Reclama atenció. Es dispara sorollosament esclatant una infinitat de renecs feridors i grollers. Val a dir que el meu ego és qui ocupa gran part de la meva vista. Mentre, Zubel lluita per fer-se veure. Juga amb desavantatge: ella és petita i poc visible. Habita en el meu reprimit inconscient. És infinita en quant és la meva essència...però no arriba a ser tant forta com el meu robot carregat de pors. I em sap greu. Perquè m’agrada més Zubel. Però el meu ego és tant gran, que no me la permet veure tant com em caldria. És fer-se mal a una mateixa. És ser inju...

Me las imagino así: como burbujitas que van multiplicándose bajo el chorro de agua de fuego que ebulle en mi. Los primeros reflejos de un amanecer que sucede dias antes de la hora "H" producen sus frutos: pequeñas burbujitas van despertándose en su particular crucero en los rios de mi sangre. Y así, navegando a contracorriente, inundadas por esa luz cada vez más potente del amanecer, se multiplican hasta llegar a su dia, a su momento, a su milagro: la hora H. La hora "H" de "Horror" puede llevarme a pasar de un estado puramente cachondo a someterme a otro de profunda tristeza que sólo salva el chocolate y un buen canuto... También puede llevarme a estar de mala baba....dibujando una cara de perro que pocos conocen. Suele darme por querellarme por cualquier fruslería....el caso es desviar tanta mala baba contenida, y si puede ser por una buena causa mejor. Simplemente me da por quejarme de todo y también reclamarlo todo. Las burbujitas navegan a sus anchas ...

Sotmesa al pes de la seva ombra, es recluïa en el lloc més fosc del seu imperi. Els seus ulls ja no admetien la claror i tanta ceguera va fer que oblidés les seves pròpies virtuds. Un suau mocador envoltava la seva mirada: depenia de la llum dels altres. L'ombra cobria tot el seu cel, esdevenint així el seu infern. I quan no li quedava més remei, es bellugava en el pes del seu cos...com mirant de sacsejar els darrers instants on es va sentir ella. I en el murmuri del silenci impacable, una nova llum esquerdava el seu omnipresent paisatge...HI HAVIA ESPERANÇA. Zubel- Perséfone. Setembre de 2009

Un signe d'interrogació sobrevola els meus silencis. Aterra en el meu oblit conscient, fent bategar els dubtes i les pors. Una fina sorra d'evasions cobreix un desert que hi ha entre tu i jo. M'agradria poder desfer amb petons les llàgrimes que encara no brollen en aquest rencor lànguid i pesat. Acaronaria el teu cos fins convertir-la en ànima fonent-se en la meva. I per fi entendries que per tenir-me aprop només m'has de deixar SeR. Però aqui em tens: parlan-te en aquestes pàgines que potser mai llegiràs i amb l'absència de la resposta al signe d'interrogació. Zubel-Afrodita setembre 2009

Zubel avui, s'asseu en aquest avió i li ha tocat el seient que dona a la finestreta. Observo els meus companys: uns en els seients centrals, d'altres laterals, i d'altres, com jo, de finestreta. Els pobres que seuen al centre, només poden veure la televisió. De cop en quan, es graten el cap, com un intent fallit de no adormir-se...però finalment són els que més ràpid ho fan. Els laterals, de cop en quan allarguen el cap, i miren de distreure's en la poca visió que tenen de la finestreta. També allarguen el cap cercant la visió de l'altre banda, on miren amb esforç la televisió. I s'esforcen tant, d'una banda a l'altra, que finalment es cansen, i s'adormen. Els de la finestreta només mirem l'espai que ens envolta: el sol, els núvols, els rius, les muntanyes, els poblets,les casetes aïllades...i esperem a que es faci de nit. No ens perdem mai com la foscor porta un paissatge ple de llumetes en totes les petites o grans poblacions a les que hi anem ...

S'instal·len en les nostres vides sense permís: poden ser els nostres caps, els nostres fills, els nostres marits, o la nostra millor amiga....adapten la forma més inverosímil només per a tu. Els nostres botxins de la vida diària no apareixen perquè sí....apareixen perquè d'alguna manera els invoquem. Creem els nostres botxins per aprendre a veure què és el que alberguem ben a dintre...allà on l'ànima s'amaga del cos. Arrosseguem els nostres botxins de vida en vida, de fet a fet. Fins que un bon dia els nostres botxins són tan poderosos que ens ofeguen al fons de la nostra NiT FoScA. I vet aquí, que en la foscor es veu una nova llum. La llum de qui s'amaga rera el nostre cos. Donem gràcies als nostres botxins del passat, i de les nostres vides, a poder renéixer, amb més poder...i amb més sabiduria del nostre Univers. Tot és U...fins els nostres botxins. Zubel totes en una. Agost 2009.

Si alguna vegada has pensat que no en sabia res de tu ni del teu món. Si alguna vegada has cregut que no escoltava els teus silencis mentre era lluny de tu Si alguna vegada has sentit malgrat ser-hi present que no comprenia res Només dir-te que no tinc res a veure amb aquestes algunes vegades que naixien de tu. Si alguna vegada decideixes obrir la teva porta tancada... Per fi, parlarem... ----------------------------------- Per a totes les portes tancades de la meva vida i per les meves portes tancades novament obertes. Zubel- Hestia juliol 2009

Buidar la ment submergint-se en els records, és una manera que sovint recorro per defugir d’estudi. Del cert, és com un triple salt mortal sense xarxa...que cau absorta davant d’una tassa de te, d’un avorrit recorregut en tren o tanmateix, en una soporífera conversa sota un para-sol d’estiu. La meva ment es sotmet a l’hipnosi de qualsevol estímul absurd: diversos fets, circumstàncies o objectes poden conduir-la a una llarga carretera plena de corbes fins instal•lar-se en aquells moments en que una va ser feliç o infeliç. Si ho reflexiono, de fet, la meva ment es passa el dia recordant o pensant...i poques vegades són les que pensa en ella mateixa: en els seus mecanismes de negació, rebuig, prejudicis així com els d’escolta activa o acceptació...no són gairebé mai analtizats...sempre van davant de mi. Penso que els records o els pensaments sempre actius de la meva ment, no em deixen arribar a mi. És com si el meu cervell fos dissenyat expressament per això: per defugir de mi mateixa....

En una Nit Fosca es va quedar aturada en l'encreuada d'un camí. La indecisió es feia present i la paral·litzava. Va decidir implorar a Hécate, la deessa de les encreuades, a que decidís per ella. Hécate es va transformar en un bastió molt alt en mig de la cruïlla, i va mostrar tres cartells. El cartell de l'esquerra resava: " Ja em coneixes, i pots tornar a travessar" El cartell del mig deia: " Despulla't i em recorreràs" El darrer cartell, el de la dreta, deia: " Desconegut univers". Negre nit fosca i freda que consumia la seva pell. Tremolava i tenia por. Va començar a recórrer el camí esquerra; li donava seguretat trepitjar allò que ja dominava. Una setmana després, el camí va trencar-se en un barranc...i al girar-se va descobrir que el camí recorregut havia desaparegut. Només hi havia una opció: saltar. El salt va ser llarg i la caiguda dolorosa la va situar de nou en la mateixa cruïlla. Però aquest cop només hi havien els dos camins re...

¿Perquè aquesta cançó? Per què el meu cor està marejat. I cal que li doni una mica de vidilla. Per tu...que sempre m'acompanyes...i ara et sento present.

Si tu em vols present, has d'ageullerir la teva càrrega. Et sents pessada, perquè t'aferres a tot tipus d'artil·lugis que has anat utilitzant en els temps on les lluites eren eternes. Malgrat ja no hi són, tu actues com si hi fossin....estàs cega. Lluites contra les pors, contra el dolor, contra el rebuig...però acaba sent una lluita estèril...perquè ja se'n van anar. Si tu em vols present, has de destapar els ulls i obrir-los al sol. Caldrà una mica de paciència fins que puguis ajustar la mirada. La llum inicialment encega i el desert aclaparador t'inunda. Iniciem en silenci un nou camí. Si tu em vols present, deixar anar la teva càrrega. T'espero.

Sortir del capoll és difícil, lent i feixugós. No es sap què hi ha darrera d’ell, però l’instint empeny a creuar-lo: si no ho fes es moriria. La transformació s’imposa quan el SeR es vol fer escoltar i mentres mil excuses: que si és dur, que si és rugós, que si és culpa de l’altre que si és impossible, que si és carent d’il·lusió... Per deixar volar a la papallona per deixar-la crear els mil i un colors que vol adquirir cal travessar el capoll, i que es converteixi en les despulles d’allò que ja no som. Jo sóc la papallona. Jo sóc. Zubel Hestia Juny 2009

Em disposa d'una energia inacabable. Sempre està present, malgrat treballi, cuini o descansi. S'ha convertit en la meva altre veu en off que resideix en el meu interior. Ella va florir en el mateix instant que el meu ventre va ser conscient que anidava un altre vida dintre. Els meus dos fills l'adoren. A Deméter, la meva deessa mare que m'ha donat noves vides en els darrers 11 anys, li creixen moltes mans com a la deessa india Lakshmi. No només cuida dels meus fills, si no dels animals, de les plantes, de les amigues i de totes aquelles persones que comparteixen amb amor la meva vida. I tinc la sort de dir que són tantes! Ocupa un gran percentatge dels meus pensaments diaris: vigilancia, protecció, defensa, aliment, salut, ensenyances, creences a trasnmetre....i una infinita energia amorosa que s'expandeix il·luminant el sentit de la meva existència. Zubel-Deméter juny 2009

Llevamos meses con monólogos internos…son como aquellas canciones de verano que no paran de pinchar una y otra vez. Al principio te suenan mal…pero acabas tarareándolas repetidamente. El disc jokey cerebral se ha encallado: una música rap malsonante que se repite sin cesar. Es una mosca cojonera que no quiere salir de nuestra cocotera. Su sintomatología suele tener varias presentaciones: jaquecas, bajadas de defensas, alergias desconocidas, anginas de repetición, dolores musculares de causa desconocida…que suelen ir acompañadas de problemas emocionales: fantasías melodramáticas, obsesiones, preocupaciones, angustias, estrés, miedos, fobias, depresión y demás. Es nuestra alma enferma la que quiere hablar. La sometemos durante meses, incluso años, a nuestras armas más sutiles, todo tipo de restricciones mentales: negación, evasión, sobreocupación, olvido…y algunas otras tantas tácticas de este tipo que soy incapaz de describir…porque soy una víctima más. Víctima de ese estado emocional...

Desde que ella apareció...parece que Hades, el Dios del Inframundo, se encaprichó de mi. Ha sido como intercambiarse los papeles: mientras ella florecía, estallaba en las mil y una formas de vida que la naturaleza creó para ella, yo sentía hundirme en el reino oscuro esta vez. La primavera volvió una vez más en mi vida...la Doncella que cada año vuelve del mundo del Inframundo. Su presencia es cíclica: Perséfone, la Doncella de la Primavera, hija de Deméter, la madre tierra, es secuestrada por Hades, Dios del Inframundo pérdidamente enamorado de ella. A contra voluntad, Perséfone convive con él todo un largo periodo...y cuando Deméter la busca por todo el Universo y se entera que Zeus permitió tal secuestro...se declara en huelga, y abandona la tierra. Ese periodo es el invierno. Perséfone vuelve con su madre cuando ésta consigue rescatarla. Es la llegada de la Primavera....sigue el verano, luego el otoño..y finalmente vuelve a ser raptada por Hades...y llega el invierno. Esto es ciclí...

En el dia d'avui, dia de la Mare de Déu de Montserrat, m’agradarà compartir fe...i per això llanço en aquest espai aquesta reflexió. Aquest blog és una immersió a les deesses del meu interior. Crec en les deesses perquè són les que donen expressió a la meva vida. Crec que en la Gran Mare Terra, com adoraven les religions paganes. Crec en moltes coses que no acostumo a compartir, perquè em dol quan en fan rieta d’aquesta fe. Però en les religions paganes que van preexistir abans de les religions patriarcals, on la imatge del Déu patriarca va relegar el costat femení de Déu a una inexpressió mínima en la seva iconogia a una figura de segones, s’adorava a la Gran Deessa, la Gran Mare. Les dones eren venerades per un poder gairebé màgic: eren les dadores de vida, les úniques de la tribu que podien donar a llum i perpetuar l’espècie. El calendari d’aquestes poblacions es regia pel lunar, així com de les estacions de l’any pel conreu. Observaven que el cicle de sagnat de les dones coinci...

Va tancar els ulls i va respirar. Es va oblidar que era mare, esposa, filla, traballadora. Es va oblidar del seu nom i de la seva identitat. Es va oblidar del seu cos, dels seus dits, dels seus ulls, de la seva imatge. Es va oblidar d'ella mateixa. Només respirava. Tot donava voltes, voltes i més voltes. Ja no era allà, ni era aqui...per fi només hi era: ella i la seva energia còsmica. Zubel totes en una , abril 2009

Hi havia una vegada cinc interruptors que convivien en el mateix quadre. Tot i que el quadre tenia unes dimensions reduïdes, els cinc interruptors estaven distribuïts ordenadament: un al nord, dos bessons al mig, i al darrer al sud. Ordenaven als llums d’una estança la seva presència o la seva foscor. Cinc llums per cinc interruptors. Així de simple, però així de complicat per qui els comandava. De la mateixa manera que la llum del dia anava menguant, les energies de l’amo de la casa anaven reduint-se. Anava com un ànima en pena, absort per totes les dades comprimides d’un dia ple de circumstàncies, tantejant el terreny d’aquella estància il•luminada per cinc interruptors que convivien en el mateix quadre. Amb un click encenia un llum, que mai era el que desitjava. Intentava recordar quin d’ells era el que necessitava...però el cervell no atenia ja a les seves ordres. Era més fàcil anar provant. L’apagava. Un darrer click a un dels bessons, tampoc. L’altra bessó era l’encertat, però q...

Fa molts i molts anys, va existir una nena de cabells foscos i mirada tímida que li agradava jugar. Tot i que li agradava la companyia, quan més bé s'ho passava era quan restava sola a la cambra de la seva habitació, fent-la petar amb les seves precioses nines. Tenia una de cabells foscos, a qui li va tallar els cabells...i una altre de rossa que gairebé els havia perduts tots de tant pentinar-la. Un bon dia, aquella nena va ser seduïda pel joc d'una bruixa...que la va convidar a jugar a cuinetes i a una poma maleïda amb un pèrfid verí. La pobra innocent de la nena la va mossegar...i va caure en un son profund en un racó de la meva ment. La meva bella dorment. En aquest conte, la nena només es despertava quan els planetes del meu univers ho propiciaven. I de cop en quan, sola o amb companyia dels meus, es desperta. I torna a jugar tafanera i divertida, seguint preferint la seva sola companyia, fins que es queda adormida de nou. Malgrat em faig gran, ella sembla no abandonar-me...

Una vegada ja havia après que allà on anés la perseguiria, va començar a estimar l’estigma amb que va ser batejada. Durant anys va intentar dissimular amb vans intents la seva marca...com un directiu s’enfunda en una ferma camisa almidonada a ple estiu, ribetejada amb una caríssima corbata, el tatuatge d’un passat fosc, però ple de vida. Com més defugia de la seva condició, amb més força s’imposava. I ella es debilitava...es feia petita, minúscula, gairebé invisible. I així va néixer la seva necessitat de ser estimada, de dependre de l’aprovació dels altres. Anys més tard va comprendre, que aquella dependència la feia emmalaltir...i només acceptant el seu estigma, estimant-lo com ningú va saber-ho fer, ni sabria fer-ho d’ara endavant totes les vides que li quedaven per viure..podria ser ella. Perquè ella era adorada i alhora envejada. A ella se li apropaven els pobres de ment, mirant de xuclar la seva essència, sempre sense èxit. I per la mateixa frustració de no poder aconseguir-ho...

No entenien res. La llei natural d'aquelles terres els designava com als seus autèntics propietaris. Allà van néixer els seus avantpassats i el Gran Esperit fulgurava en l'aroma de les seves pells brunes, exigint el seu origen. El bressol d'aquelles terres s'anava mermant com els seus membres. Els boscos desapareixien en noves ciutats, cada cop més grans, i més brutes. L'extranger era més nombrós, més poderós, més insolent. No volia entendre com calia estimar i conviure en aquelles terres. No obeïen la llei del Manitú, del misteri, de les veus dels mil i un Déus que convivien amb ells: el còndor, l'àliga, l'ós....tots eren fantasies per aquells rostres pàl·lids que aniquilaven amb el so de l'acer mortal. I malgrat el Gran Esperit castigava aquelles ciutats amb les pitjors tormentes de tots els elements: d'aigua, d'aire, de foc, de terra...els rostres pàl·lids hi tornaven a aixecar-les, com desafiant a cop d'acer, tots els seus Déus. Ja no hi ...

Últimamente mi mente me estaba jugando (una vez más) una mala pasada. Sentía perder el control. Mi mente necesita controlar frecuentemente todo a lo que se aferra: mi familia, mis hijos, mi marido, mi trabajo, mi salud....Todo lo que considera importante para mi. Si analizo mi vida distanciándome, como si fuera un teatro en el que soy una pasiva espectadora, todo aquello que era importante para mi, se ha perdido o se ha transformado...pero nunca más volvió a ser lo mismo. ¿Porqué entonces empeñarme en controlarlo, dominarlo, hacerlo mío? De todos modos, algun día se transformará o se perderá, o desaparecerá para siempre... Y a pesar de este razonamiento lógico, mi mente, aferrada también a sus hábitos absurdos, de vez en cuando, como en esta ocasión que acabo de sentir, volvía a angustiarse y a defenderse contra ese cambio que se me avecina, mirando de controlar hasta el último extremo de la situación....sintiéndome impotente y llena de rabia por no poder llegar más allá, y controlar l...

De vegades penso en tots aquells camins que vaig descartar, aquelles decisions on havia d'escollir entre una opció o d'altra. M'agrada pensar en què hauria estat la meva vida, si m'hagués decidit per l'altra opció..¿què hauria passat? ¿qui o què seria ara?. Del cert és que, pensant-ho fredament aquelles possibles circumstàncies descartades, condicionarien la desaparició del meu present jo. Possiblement seguiria preguntant-me si hagués escollit la desició que viu el meu actual present, i la meva ment...divagaria una vegada i un altra en què hauria estat, què seria de mi...quins serien els meus...amb qui viuria, en què treballaria, en qui seria. I malgrat les mil i una decisions que he tingut que descartar, més les que configuren el meu present...una cosa sé que seria ben certa: no deixaria de reflexionar en elles. Les circumstàncies són doncs, com una mena de teatre escènic que la vida ens mostra, i tu tens el botó que obra una porta o un altra, alhora que t'atra...

Una vegada em sumergeixo en les teves aigues... és quan recordo que se nedar. Només em deixo flotar; tu t'encarregues de bressolar-me amunt i avall. El meu cos es desfà entre les corrents i la sal dissol qualsevol record. Un údol d'una gavina entona el teu concert: Vens i vas, un buf i un baf i tot un repicar d'splash. Amb l'ajut del vent em desplaces a la platja: una bona natja a qui trepitjar. Sento els teus retrets: Vina...Vés! Mulla't...no més! i tot d'una ets un suau lament. Em penjo a la lluna i el meu mirall ets. Zubel-Afrodita nascuda de les aigues salades Gener 2009