Per no perdre el costum

Hi havia una vegada cinc interruptors que convivien en el mateix quadre. Tot i que el quadre tenia unes dimensions reduïdes, els cinc interruptors estaven distribuïts ordenadament: un al nord, dos bessons al mig, i al darrer al sud.

Ordenaven als llums d’una estança la seva presència o la seva foscor. Cinc llums per cinc interruptors. Així de simple, però així de complicat per qui els comandava.

De la mateixa manera que la llum del dia anava menguant, les energies de l’amo de la casa anaven reduint-se.
Anava com un ànima en pena, absort per totes les dades comprimides d’un dia ple de circumstàncies, tantejant el terreny d’aquella estància il•luminada per cinc interruptors que convivien en el mateix quadre.

Amb un click encenia un llum, que mai era el que desitjava. Intentava recordar quin d’ells era el que necessitava...però el cervell no atenia ja a les seves ordres. Era més fàcil anar provant.

L’apagava. Un darrer click a un dels bessons, tampoc. L’altra bessó era l’encertat, però quan el clickava les seves mans autòmates el tornaven a apagar. El cervell anava a ralentí....provava de nou el d'adalt, els bessons, el de més abaix...

I així s’hi passava l’amo de la casa una bona estona. Anant provant i tantejant només amb la darrera força que li quedava, la dels seus dits.

Un cop disposava de la llum que ell necessitava, l’amo de la casa s’asseia per veure la televisió....però no trobava el comandament. ¿On l’hauria desat? No hi havia prou llum per cercar-lo.

Arrossegant les seves sabatilles d’anar per casa, s’hi apropava al quadre. Sant torne-m’hi: click al nord, click al sud, un bessó, l’altra...quedava tota l’estança il•luminada.

L’amo de la casa troba el comandament a distància. S’asseu al sofà, però el rellum d’un dels llums no el permet veure la imatge.

Està cansat. Prova d’adaptar-se a seguir el programa amb aquell rellum que li molesta les pupil•les.

I d’aquesta manera, l’amo de la casa torna a arrossegar les seves sabatilles fins al quadre dels llums. Finalment i després de vàries temptatives, l’estança queda a plena foscor.

Torna a asseure, i poc després de la primera pausa d’anuncis, es queda adormit com un nadó. Només el dolor cervical de la mala postura adoptada en el sofà, el desperta. Vol mirar l’hora però no s’hi veu gens..tot és fosc.

Amb el comandament apaga la televisió, i s’adreça al quadre de les llums tombejant-se amb el sofà, la tauleta central, una petita columna decorativa i un ficus enorme que li va regalar la seva mare ja fa uns quants anys....tota una carrera d’obstacles per aquell pobre sonàmbul quin objectiu és el quadre dels llums.

Click adalt, click al mig, click abaix....l’estança sembla una discoteca,fins que encerta el llum que il•lumina el passadís que duu a l’habitació.

Per no perdre el costum, ell i el quadre de llums ara descansen. Com cada dia, com cada nit, fins l’endemà.