Zubel

Hi havia una vegada una princesa que va ser encantada per una temible bruixa del mal. L’encanteri no era ordinari, ni tampoc tradicional. Es tractava d’una novetat elaborada amb consciència i dedicació. Diferia en tot el ventall que fins ara s’havia vist en matèria màgica: ni convertir-se en gripau, ni en bella dorment, ni glaçava al seu pas, ni es convertien en pedra...Res de tot això. La princeseta no es sabia encantada perquè els símptomes inicials li permetien fer vida normal. Però en la mesura que transcorria el temps, comprenia que alguna cosa passava, perquè  totes les relacions que fins ara rodejaven la seva existència es tornaven fredes, distants o acabaven malament. Ella no havia canviat, o això creia, i començava a sentir dubtes de si mateixa. Sentia que la seva autoestima servia de nutrient per un drac que creixia en el seu interior. En la mesura que l’encanteri evolucionava a la següent fase, més elaborada, la princeseta veia com en el seu rostre anaven crei...

Les petjades fugien amb més rapidesa, que els meus pensaments confinats. Congelats per la por del Ser Invisible, que assetjava entre la solitària primavera, regada de pluges mortes pels seus voltants. Sentia el seu esglai a cada cop de vent, com una dalla que travessa el cor, i et fa fugir, més enllà del prohibit. I allà em vaig tornar a trobar. Com la nena poruga que jugava, a fet i amagar entre els sembrats. Perseguint les petjades en recerca, de fruits de bosc que florien, al bell mig, de la punta de la llengua. Deixar-me caure i ser seduïda per aquell cel ennuvolat, amb un fons blau, de permanència infinita. Poc a poc vaig tornant, de la meva transgressió a la norma, per    amagar-me del Ser Invisible, en companyia, dels meus pensaments confinats.