Zubel

Quan les forces em flaquegen, els ulls se m’acluquen, i els badalls formen part de la última sintonia del dia, em preparo per l’últim bri de felicitat que em pot proporcionar les darreres hores o les primeres del dia que comença. Destapo el meu costat del llit, i els llençols freds em conviden a buscar la teva calor. M’atanço a tu com una ànima fugint d’un mal esperit. Les meves cames embolcallen les teves, i els meus pits s’aferren a la teva esquena mentre t’abraço amb gairebé fúria...i sento el teu lament, una senyal que dins teu encara ets despert, i ets conscient de la meva freda presència. Et gires, em fas un petó i em dius, com cada dia: t’estimo. Bona nit, amor. Bona nit...fins demà. Zubel- Hera 2008

De vegades m’agrada pensar que la vida no és un misteri. De fet, m’agrada pensar que el veritable misteri és la nostra pròpia capacitat de raonar-la. I és per això mateix, que els meus pensaments es debaten contínuament, en saber diferenciar-la de la mort. Perquè de fet, el que dóna fi a la vida, és la nostra capacitat de raonar-la. Si deixem de raonar, deixem de viure. Però malgrat el nostre pensament mori, la vida continua existint. La vida ha estat i hi seguirà estant després de la nostra mort cerebral (sigui per una malaltia neurològica degenerativa, sigui per la causa intrínseca del que passa quan deixa de bategar el nostre cor ). La vida sembla mostrar-se en contínua transformació de la matèria. Potser, per això mateix, la vida no tingui res a veure amb la mort, perquè confonem aquesta amb el pensament que mor amb nosaltres, però ella continuarà impassible allà, transformant la matèria eternament. M’agrada pensar que el concepte de mort, és erroni com a l’equivalent a la fi de l...

Aquesta és la meva nena. Com podeu observar estic de perfil, fent veure que miro la nina , però del cert és que tinc els ulls de reüll, intentant captar la càmara del meu pare, però restant ben quieta, davant la nina, fent veure que jugava. De fet, vaig posar per a la foto així, però sembla que la meva nena, per coquetería o curiositat, desviava la mirada de l’objecte que tenia davant seu per captar la mirada fotogràfica del pare. Ell va batejar la foto com “Picardía” i va guanyar un concurs de fotografia. És un gest molt meu. Molt meu. Solc estar fent una cosa, però alhora mirant de reüll cap a l’altra . Perquè encara que faci les coses que els demés esperen de mi, del cert és que, moltes vegades les faig no perquè em vinguin de gust, si no per complaure, però m’inquieta sempre tot el que tinc al meu voltant, i que mai obtindré, ni serà meu, però potser per això també, em desperti tanta curiositat. Això sí, de reüll Zubel- Perséfone Febrer 2008