Zubel

Tu dormies despert a l’alba Jo en la Nit Fosca em despertava Tu restaves en silenci en el món de les paraules Jo xerrava per no escoltar-me Tu fugies d’amagat en un vagó Jo conduïa amb el sol de cara Tu menties per compassió Jo et reptava la mirada Però va voler el destí enlluernar les nostres ànimes dos nàufrags condemnats a morir en distintes aigües Tu volies equivocar-te Jo cercava la ignorància Jo cremava els silencis Mentre tu adobaves la brasa Tu cosies els meus ulls De nina trencada Jo alimentava el buit Del teu estómac insaciable Però va voler el cel Bufar sentiments Amb la seva boca trencada Dos nàufrags a la deriva D’aigües separades A tu se’t va menjar una gavina I ara voles pels aires A mi se’n va empassar l’aigua I ara resto en un antic tresor pirata Només guardem l’escuma D’una ona trencada

Ell sempre posa el despertador. La seva veu em convida a escollir a quina hora em despertaré demà. En un instant sento a la Zubel rondinant perquè a ella no li agrada escollir, i és per això que jo decideixo per ella: " A les 6:45" dic, ...de bon matí m'agrada matinar. És el moment del día on tinc major presència d'ella i on la Zubel deixa de romandre inquieta. Ens saludem, ens estimem, i els nostres guies ens vetllen el silenci. Després la Zubel s'adorm en una voragine d'obligacions matineres i de treball, per submergir-se en un coma profund somnífer, davant d'una tarda carregada de tempestes escolars, marejades de sopars i rentadores empapades d'avorriment. Tu ets el penúltim en pujar al llit. I en aquests moments, la Zubel desperta per pensar en tu. I et segueix com un ànima en pena, recent descansada per abandonar-se en la teva calor de llit. S'escalfa i espera a que em preguntis a quina hora has de programar el despertador, i així ella rondin...