aQueSt SoL GeSt

Ell sempre posa el despertador. La seva veu em convida a escollir a quina hora em despertaré demà. En un instant sento a la Zubel rondinant perquè a ella no li agrada escollir, i és per això que jo decideixo per ella: " A les 6:45" dic, ...de bon matí m'agrada matinar.

És el moment del día on tinc major presència d'ella i on la Zubel deixa de romandre inquieta.
Ens saludem, ens estimem, i els nostres guies ens vetllen el silenci.

Després la Zubel s'adorm en una voragine d'obligacions matineres i de treball, per submergir-se en un coma profund somnífer, davant d'una tarda carregada de tempestes escolars, marejades de sopars i rentadores empapades d'avorriment.

Tu ets el penúltim en pujar al llit. I en aquests moments, la Zubel desperta per pensar en tu.
I et segueix com un ànima en pena, recent descansada per abandonar-se en la teva calor de llit.

S'escalfa i espera a que em preguntis a quina hora has de programar el despertador, i així ella rondina, i jo torno a decidir per ella: "a les 6:45" et torno a dir.

Però avui no hi ets. T'has anat de viatge. I aquest sol gest m'ha fet entendre perquè segueixo compartint la vida amb tu, amor meu.

Sense tu, no sentiría rondinar la Zubel.

T'anyoro.