Zubel

És la serp invisible que es cargola silenciosament en el meu interior, devorant-me lentament. Un cop satisfeta, acostuma a treure el cap per la meva boca i es manifesta esclatant la fragilitat de la meva existència en mil bocins. Aprofitant la seva absència, jo recullo els desperfectes i em torno a muntar. De vegades i amb sort, ella triga temps en aparèixer amb la clara intenció de devorar-me de nou. Quan la sento present, miro de desplegar les meves defenses recent construides. De vegades funcionen, i em sorprenc com la serp defuig cap altres camins que no són meus. Però d’altres, m’atrapa desprevinguda, xuclant-me l’energia i escopint les restes orgàniques del meu cos esgotat, maltractat per la impotència de víctima indefensa.  Indefensa d’aquella part de mi que esclata, s’enrabia, i es capfica en el que no és important amb el sol objectiu d’alimentar-la, perquè la serp de la pressió no s’assedega amb facilitat. Just en aquest moment es revela el veritable patiment, q...

Encenc l’espelma de forma cilíndrica que ritualitzo en les nits de lluna plena. Està destinada a encendre la flama de la Gran Mare, de Gaia, Nostra Senyora….Tants noms per referir-se a la seva esència femenina… La flama és testimoni de la seva presència en la meva llar.  L’equip de música entona una silenciosa melodia amb la que es gronxa la mitja lluna creixent que decora el teulat. I jo sola, cara a cara, amb ella. Em contemplo en el silenci de la seva blanca llum. El reflexe em retorna, i puc veure tot allò que la llum del dia, apaga: pors, silencis, mentides, retrets, dolor, ràbia, impotència, rebuig…Enmig d’aquesta selva de limitacions, descobreixo , un llac de plata. Dins les seves aigues, emerxeix la meva ànima envolcallada per la melodia de la lluna, amb la que em deixo anar. Ballem plegades la dansa creixent i decreixent, fins que ella es torna fosca per donar llum als meus somnis.  I allà, perduda en el món oníric , la melodia es dissol en el meu son...