fiNeStReta


Zubel avui, s'asseu en aquest avió i li ha tocat el seient que dona a la finestreta.

Observo els meus companys: uns en els seients centrals, d'altres laterals, i d'altres, com jo, de finestreta.

Els pobres que seuen al centre, només poden veure la televisió. De cop en quan, es graten el cap, com un intent fallit de no adormir-se...però finalment són els que més ràpid ho fan.

Els laterals, de cop en quan allarguen el cap, i miren de distreure's en la poca visió que tenen de la finestreta. També allarguen el cap cercant la visió de l'altre banda, on miren amb esforç la televisió. I s'esforcen tant, d'una banda a l'altra, que finalment es cansen, i s'adormen.

Els de la finestreta només mirem l'espai que ens envolta: el sol, els núvols, els rius, les muntanyes, els poblets,les casetes aïllades...i esperem a que es faci de nit.
No ens perdem mai com la foscor porta un paissatge ple de llumetes en totes les petites o grans poblacions a les que hi anem arribant. Fins i tot ens deleitem amb l'aïllada llumeneta d'extesions sense edificar.

I ens adormim imaginant-nos qui viurà allí, si tindrà família, si estarà sol, si no es va enamorar mai...de perquè...

És curiós com, en aquest viatge que és la vida, el fet d'asseure en un seient determinat, influeix en la teva manera de sentir-la,de percebre-la, de gaudir-la.

Zubel Hestia Agost 2009

Comentaris

Lakshmi ha dit…
M´agrada aquesta capacitat que tens de captar els moments. Això només es pot fer quan s´esta tranquil i vivint el present.
Suposo que estas en un moment així.
18 d’agost del 2009, a les 14:29
Zubel ha dit…
Si noia!

Ja em tocava sentir-me una mica tranquil·la.

El meu mocador en el ritus de st.joan, va fer l'efecte oportú.

Gràcies
20 d’agost del 2009, a les 5:20
Pluvisca ha dit…
Es increible com la imaginació vola quan un observa les coses desde d'alt, i també desde la cadira, butaca o el que li aixi tocat.

Ancara que, altre vegades, no fa falta ni cadira ni finestra, només la imaginació que hi posem.

Es pot camvia de lloc?, jo crec o voldría creure que si.

Petonillos
20 d’agost del 2009, a les 11:03
Zubel ha dit…
I tant que sí que podem de canviar de lloc. De fet, ho fem sempre. No sempre agafem els mateixos trens, ni avions, ni passatgers...i la majoria de vegades, podem escollir el lloc que més ens convingui, o volguem.

De tots els viatges i companys de la vida (des dels escolars fins als familiars o laborals) sempre anem renovant de seient i d'avió.

I de tots aprenem alguna cosa.

Petons (espero que estiguis més animada)
20 d’agost del 2009, a les 17:40
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

NaRCiSoS

Imatge
“En la versión contada por Ovidio, la ninfa Eco se enamora de un vanidoso joven llamado Narciso, que era hijo de la ninfa Liríope de Tespia. Céfiso, un dios del río, se había sentido atraído por Liríope y la había rodeado con sus corrientes, atrapándola y concibiendo un hijo con ella. Preocupada por el bienestar de su hijo, Leirope decidió consultar al vidente Tiresías sobre el futuro de su hijo. Tiresías le dijo a la ninfa que Narciso viviría hasta una edad avanzada mientras nunca se conociera a sí mismo” Narciso murió de vanidad . Se enamoró de su propia imagen reflejada en el agua de un estanque, e intentó seducir al hermoso joven que veía en ella, sin darse cuenta de que se trataba de él mismo hasta que intentó besar la imagen. Entristecido de dolor, Narciso se suicidó con su espada y su cuerpo se convirtió en una flor. Hay personas como Narciso, que necesitan proyectar sólo la parte bella de su rostro. Aquella que la aposenta en el altar de las carencias emocionales ajenas. Cualqu...
Més informació

El LieNzo

Imatge
Como de costumbre, antes de empezar un nuevo lienzo, le hago una pequeña reverencia y le susurro a la tela: ¿Qué quieres ser? Así hice. Luego es un dejarse ir por las emociones a través de los trazos, buscando a través de ellos diversas formas de hurgar en la propia alma...para despertar alguna idea a seguir y empezar una nueva aventura. En estado casi hipnótico, hundí el pincel en la paleta de los arenas, pero curiosamente, al trazar la línea, el lienzo absorbió totalmente la pintura, dejando un rastro de gotitas transparentes desafiando la gravedad… Sorprendida, me acerqué para observar el fenómeno y acerté a escuchar su petición: “Seré lo que tú quieras que sea, pero a cambio, me como el marrón”. Me salió un lienzo chantajista...Por eso, mi cuadro tiene toda la gama de colores, menos el que se comió.
Més informació