t'eSPeRo



Si tu em vols present, has d'ageullerir la teva càrrega.
Et sents pessada, perquè t'aferres a tot tipus d'artil·lugis que has anat utilitzant en els temps on les lluites eren eternes.
Malgrat ja no hi són, tu actues com si hi fossin....estàs cega.

Lluites contra les pors, contra el dolor, contra el rebuig...però acaba sent una lluita estèril...perquè ja se'n van anar.

Si tu em vols present, has de destapar els ulls i obrir-los al sol.
Caldrà una mica de paciència fins que puguis ajustar la mirada.
La llum inicialment encega i el desert aclaparador t'inunda.

Iniciem en silenci un nou camí.

Si tu em vols present, deixar anar la teva càrrega.

T'espero.

Comentaris

Pluvisca ha dit…
Tens raó, moltes vegades, ens quedem anclats en el pasat, amb les mateixes actituts, sense donar-nos de que ja hi ha una altre cosa en el nostre present.

M'ha agradat aquesta reflexió

Petonillos
3 de juliol del 2009, a les 11:37
Zubel ha dit…
Gràcies pluvisca.

És ben cert el que dius...tots vivim traumes que ens han fet actuar d'una manera i quan ja desapareix el trauma, seguim actuant igual"per si les mosques".

Aquesta actitud ens instal·la en una posició de víctimes de les circumstàncies, de la vida, dels demés...
Sense voler fer un veritable canvi perquè ja no sabem actuar d'un altre manera.

I sí que podem, però hem d'aprendre a entendre que el que ens passa, neix de nosaltres i només de nosaltres pot venir el canvi que ens mereixem.

Però això és un camí que és nou...i no és fàcil...però la bona notícia és que és possible.

Petonets.
4 de juliol del 2009, a les 0:33
Lakshmi ha dit…
Son paraules molt savies les d´aquest poema.
Si portem la "moxil.la" masa plena no ens deixa avançar. Jo, com mes gran em faig mes la vuido i em vaig sentin més lliure...
4 de juliol del 2009, a les 9:09
Zubel ha dit…
Lakshmi,

De totes les dones de dansa, jo aprenc moltes coses.

De tu, sempre admiro la teva capacitat de desprendre't d'allò que fa mal, i caminar feliç.
5 de juliol del 2009, a les 1:21
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

NaRCiSoS

Imatge
“En la versión contada por Ovidio, la ninfa Eco se enamora de un vanidoso joven llamado Narciso, que era hijo de la ninfa Liríope de Tespia. Céfiso, un dios del río, se había sentido atraído por Liríope y la había rodeado con sus corrientes, atrapándola y concibiendo un hijo con ella. Preocupada por el bienestar de su hijo, Leirope decidió consultar al vidente Tiresías sobre el futuro de su hijo. Tiresías le dijo a la ninfa que Narciso viviría hasta una edad avanzada mientras nunca se conociera a sí mismo” Narciso murió de vanidad . Se enamoró de su propia imagen reflejada en el agua de un estanque, e intentó seducir al hermoso joven que veía en ella, sin darse cuenta de que se trataba de él mismo hasta que intentó besar la imagen. Entristecido de dolor, Narciso se suicidó con su espada y su cuerpo se convirtió en una flor. Hay personas como Narciso, que necesitan proyectar sólo la parte bella de su rostro. Aquella que la aposenta en el altar de las carencias emocionales ajenas. Cualqu...
Més informació

El LieNzo

Imatge
Como de costumbre, antes de empezar un nuevo lienzo, le hago una pequeña reverencia y le susurro a la tela: ¿Qué quieres ser? Así hice. Luego es un dejarse ir por las emociones a través de los trazos, buscando a través de ellos diversas formas de hurgar en la propia alma...para despertar alguna idea a seguir y empezar una nueva aventura. En estado casi hipnótico, hundí el pincel en la paleta de los arenas, pero curiosamente, al trazar la línea, el lienzo absorbió totalmente la pintura, dejando un rastro de gotitas transparentes desafiando la gravedad… Sorprendida, me acerqué para observar el fenómeno y acerté a escuchar su petición: “Seré lo que tú quieras que sea, pero a cambio, me como el marrón”. Me salió un lienzo chantajista...Por eso, mi cuadro tiene toda la gama de colores, menos el que se comió.
Més informació