L'OmbRa

Recordo com si fos ahir quan venies a mitja nit a amagar-te en els llençols del meu llit.

Temorós, m’agafaves fort i ploraves fins que m’adonava de la teva presència i jo t’acaronava els cabells i t’eixugava les llàgrimes.

-          - Quin malson has tingut, aquest cop?

-        -   Altra cop, un esperit mama. Una ombra que planejava damunt meu, que em mirava fixament i em volia xuclar fins empassar-me. ¡Era real, mama! No menteixo. Era allà...

Entre sanglot i sanglot, aconseguia asserenar-te, petonejant la teva por, que lluïa amb la suor del teu front....fins que t’adormies i jo restava la resta de la nit desperta, vetllant el teu son, com una lloba vetlla els seus cadells quan encara és hivern i els perills del bosc s’amaguen per devorar als més innocents.

Ara que has crescut, m’adono que aquella ombra, va aconseguir el seu propòsit, i et va xuclar l’ànima. Alguna nit que jo deuria estar planejant altres indrets, i, amb el temps, va créixer dins teu fins fer-se amb tu.

L’ombra que ha alimentat un llop assedegant una personalitat addictiva, delictiva, i que ha empresonat el nen que s’ha perdut dins teu.

De vegades, aconsegueixo veure’t rere els barrots de la presó on l’ombra et té retingut. Plores molt i estàs espantat...però no aconsegueixo acaronar-te els cabells, ni vetllar la teva por.

I malgrat llenço claus, llimes i palanques que podries utilitzar per sortir del teu empresonament, no les veus de tant fosc que roman la teva estança.

T’espero i confio que algun dia, puguis i sàpigues utilitzar-les..

Estic aquí. Testimo.