Zubel

Encenc l’espelma de forma cilíndrica que ritualitzo en les nits de lluna plena. Està destinada a encendre la flama de la Gran Mare, de Gaia, Nostra Senyora….Tants noms per referir-se a la seva esència femenina… La flama és testimoni de la seva presència en la meva llar.  L’equip de música entona una silenciosa melodia amb la que es gronxa la mitja lluna creixent que decora el teulat. I jo sola, cara a cara, amb ella. Em contemplo en el silenci de la seva blanca llum. El reflexe em retorna, i puc veure tot allò que la llum del dia, apaga: pors, silencis, mentides, retrets, dolor, ràbia, impotència, rebuig…Enmig d’aquesta selva de limitacions, descobreixo , un llac de plata. Dins les seves aigues, emerxeix la meva ànima envolcallada per la melodia de la lluna, amb la que em deixo anar. Ballem plegades la dansa creixent i decreixent, fins que ella es torna fosca per donar llum als meus somnis.  I allà, perduda en el món oníric , la melodia es dissol en el meu son...

  Després de gairebé dos anys que no escric en aquestes pàgines, avui m'he decidit a fer-ho. De nou, em tornareu a veure  en aquest espai...¿La raó? La Zubel havia estat massa enfrascada en la redacció de la seva primera novel·la. Sí, el primer any em vaig dedicar a ecriure-la, que va ser com un part;  i en el segon,  a alimentar-la, cuidar-la, pentinar-la.... Malgrat sé que li convindrà una tercera pentinada, crec que ha arribat l'hora de registrar-la. Li farè una tercera ullada ràpida per modificar els últims retocs que sempre queden, però no em vull dedicar massa més. Ara m'agradarà veure-la volar entre les impressions que donin les persones que la llegeixin. I de mentre, em dedicaré només a mi i a la meva família, que ja toca. Recupero aquest espai de nou. Una abraçada,

Darrerament la meva mirada s'instal·la feixugosa i hastiada en el balcó del silenci ben mut. Observa complaent com la vida es transforma en nous matins de setembre seguits per les nits de gener, barrejant la llum de la lluna amb les noves turmentes de tardor, i produint llampecs de records que encara hi són presents amb una tènue pluja de futurs que qui sap si s'esdevindran. L'espectacle esdevé incògnit i conegut alhora. Històries eternes amb personatges diferents que miren d'entretenir i desviar l'interrogant que qüestiona la meva mirada, ara tant extranya i desconeguda com la seva propietària. Quan més gaudeixo, és quan sento els miralls que reflexen la que hi a dins: petits i grans mestres que sacceixen quelcom desconegut i que és ben meu. Alguns d'ells aporten torxes corrosives que acostumen a deixar penjades en certs sentiments tendres i suaus, i d'altres, amb una fòrmula alquímica de la que no en tinc coneixement, poden il·luminar grutes ben fosques qu...

Lletres en blanc sobre un fons negre miren de descriure la vacuïtat de la teva presència. He buscat per tot arreu: en el bressol del vent, sota la llum de la lluna plena, en el meu cos humit d’aigua salada i fins i tot, he escarbat en la terra humida de les pluges torrencials d’agost...No t’he trobat. T’has amagat. Sovint penso en tu mentre amasso les meves cabòries en noves receptes de cuina, arreglant armaris que tornen a estar desendreçats i fugint tant com puc del nou setembre que s’imposa. De vegades, penso que t’has anat de vacances, i que et deixes cremar sota aquest sol d’estiu fins que t’evapores en els núvols que viatgen en les meves matinades. T’espero amb la il•lusió de les energies renovades. Zubel-Hestia agost 2010

Un cop va despendre's de la vergonya, tot va ser més fàcil. Els seus peus descalços van rodolar sobre l'eix del seu cos envellit, emulant la rotació del seu planeta. La seva ment va adormir-se en el bressol del moviment i sense obrir els ulls un sol instant, s'hi va trobar damunt del cavallets de la seva infància. A la plaça de Gal·la Placídia, hi anava cada diumenge després de missa. Era el premi que el seu avi li atorgava per aguantar una hora de solemne silenci ofegat en les paraules que es fonien en les parets de la parròquia. No existia la missa sense els cavallets. El ritual del cada diumenge va ser etern fins que l'avi se'n va anar. Ell es va endur a la tomba als cavallets, la missa i la Plaça Gal·la Placídia. Va allargar la mà i va sentir de nou l'escalfor de les seves mans en dies d'hivern. Era igual com ho recordava: ell tant llarg i ella tant menuda. Va alçar-la fins assentar-la als cavallets. La sirena va entonar de nou la mateixa cançó de circ q...

L'avió de paper va vorejar el meu sarrell i la meva ment va quedar coberta d'una ombra que eclipsava les meves cabòries. Vols secrets que apaivagaven els meus records d'infància, aires allunyats del meu present. Un breu instant que copsava la meva atenció, fràgil i vulnerable en aquests temps en fer-me gran. Despistada, el meu peu dret va trepitjar el segon avió de paper que descansava d'un llarg viatge a l'inframón, on les veus del passat agonitzaven en l'eterna cançó de la memòria adolorida. Vaig fer una bola de paper amb ell amb un sol grapat i el vaig llençar al cabàs de l'oblit. Avui, no havia de volar més. Damunt l'armari estava demanant permís de vol el tercer avió de paper. Tot i pujant a la cadira no arribava a treure'l d'allà. Enfilada i amb un cop d'escombra, el seu cos va començar a planejar un vol suau i directe, resposant finalment damunt el meu llit. Era un avió de color rosa amb les ales liles. Unes lletres daurades flamejaven...

Tu dormies despert a l’alba Jo en la Nit Fosca em despertava Tu restaves en silenci en el món de les paraules Jo xerrava per no escoltar-me Tu fugies d’amagat en un vagó Jo conduïa amb el sol de cara Tu menties per compassió Jo et reptava la mirada Però va voler el destí enlluernar les nostres ànimes dos nàufrags condemnats a morir en distintes aigües Tu volies equivocar-te Jo cercava la ignorància Jo cremava els silencis Mentre tu adobaves la brasa Tu cosies els meus ulls De nina trencada Jo alimentava el buit Del teu estómac insaciable Però va voler el cel Bufar sentiments Amb la seva boca trencada Dos nàufrags a la deriva D’aigües separades A tu se’t va menjar una gavina I ara voles pels aires A mi se’n va empassar l’aigua I ara resto en un antic tresor pirata Només guardem l’escuma D’una ona trencada