CaVaLLetS

Un cop va despendre's de la vergonya, tot va ser més fàcil.

Els seus peus descalços van rodolar sobre l'eix del seu cos envellit, emulant la rotació del seu planeta. La seva ment va adormir-se en el bressol del moviment i sense obrir els ulls un sol instant, s'hi va trobar damunt del cavallets de la seva infància.

A la plaça de Gal·la Placídia, hi anava cada diumenge després de missa. Era el premi que el seu avi li atorgava per aguantar una hora de solemne silenci ofegat en les paraules que es fonien en les parets de la parròquia.

No existia la missa sense els cavallets. El ritual del cada diumenge va ser etern fins que l'avi se'n va anar. Ell es va endur a la tomba als cavallets, la missa i la Plaça Gal·la Placídia.

Va allargar la mà i va sentir de nou l'escalfor de les seves mans en dies d'hivern.
Era igual com ho recordava: ell tant llarg i ella tant menuda.

Va alçar-la fins assentar-la als cavallets. La sirena va entonar de nou la mateixa cançó de circ que tants anys enrere la feia rodolar.
I com sempre havia fet, tornava a fer-li adéu a cada revolada amb un somriure embadalit davant la seva petita princesa.

Quan la música s'esvaïa, els cavallets paraven obedients. I ell li feia un petó al front mentre l'aixecava de nou per posar-la a terra.

Fi del trajecte.

ZuBeL- Perséfone Juny 2010