eL BalCó


Darrerament la meva mirada s'instal·la feixugosa i hastiada en el balcó del silenci ben mut.

Observa complaent com la vida es transforma en nous matins de setembre seguits per les nits de gener, barrejant la llum de la lluna amb les noves turmentes de tardor, i produint llampecs de records que encara hi són presents amb una tènue pluja de futurs que qui sap si s'esdevindran.

L'espectacle esdevé incògnit i conegut alhora. Històries eternes amb personatges diferents que miren d'entretenir i desviar l'interrogant que qüestiona la meva mirada, ara tant extranya i desconeguda com la seva propietària.

Quan més gaudeixo, és quan sento els miralls que reflexen la que hi a dins: petits i grans mestres que sacceixen quelcom desconegut i que és ben meu.
Alguns d'ells aporten torxes corrosives que acostumen a deixar penjades en certs sentiments tendres i suaus, i d'altres, amb una fòrmula alquímica de la que no en tinc coneixement, poden il·luminar grutes ben fosques que esperaven pacientment ser descobertes.

I descansant en l'eterna permanència del canvi, la meva mirada s'adorm i desperta en l'escenari quotidià que invaeix amb noves paraules al balcó del silenci ben mut.

Zubel-Hestia setembre 2010

Comentaris

Pluvisca ha dit…
Estar obert i dejar fluir les coses, fa cada día nou.

Surten tambe altres miralls que ens diuen coses noves...amb un continuum que no deixa de brollar

Una abraçada
9 de setembre del 2010, a les 12:32
Lakshmi* ha dit…
Uf, m´ ha arribat molt endins. Fa uns dies que estic una mica estranya, descobrint nous miralls...


Ja t´ho he dit altres cops però que bé que escrius!
22 d’octubre del 2010, a les 6:03
ZuBeL ha dit…
Moltes gràcies a les dues.

Fa temps que no entro per aqui i no m'adono dels comentaris. Ara, que estic entretinguda amb la novel·la , no crec que tingui massa temps pels blogs.

Una petonàs.
15 de novembre del 2010, a les 5:12
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

NaRCiSoS

Imatge
“En la versión contada por Ovidio, la ninfa Eco se enamora de un vanidoso joven llamado Narciso, que era hijo de la ninfa Liríope de Tespia. Céfiso, un dios del río, se había sentido atraído por Liríope y la había rodeado con sus corrientes, atrapándola y concibiendo un hijo con ella. Preocupada por el bienestar de su hijo, Leirope decidió consultar al vidente Tiresías sobre el futuro de su hijo. Tiresías le dijo a la ninfa que Narciso viviría hasta una edad avanzada mientras nunca se conociera a sí mismo” Narciso murió de vanidad . Se enamoró de su propia imagen reflejada en el agua de un estanque, e intentó seducir al hermoso joven que veía en ella, sin darse cuenta de que se trataba de él mismo hasta que intentó besar la imagen. Entristecido de dolor, Narciso se suicidó con su espada y su cuerpo se convirtió en una flor. Hay personas como Narciso, que necesitan proyectar sólo la parte bella de su rostro. Aquella que la aposenta en el altar de las carencias emocionales ajenas. Cualqu...
Més informació

El LieNzo

Imatge
Como de costumbre, antes de empezar un nuevo lienzo, le hago una pequeña reverencia y le susurro a la tela: ¿Qué quieres ser? Así hice. Luego es un dejarse ir por las emociones a través de los trazos, buscando a través de ellos diversas formas de hurgar en la propia alma...para despertar alguna idea a seguir y empezar una nueva aventura. En estado casi hipnótico, hundí el pincel en la paleta de los arenas, pero curiosamente, al trazar la línea, el lienzo absorbió totalmente la pintura, dejando un rastro de gotitas transparentes desafiando la gravedad… Sorprendida, me acerqué para observar el fenómeno y acerté a escuchar su petición: “Seré lo que tú quieras que sea, pero a cambio, me como el marrón”. Me salió un lienzo chantajista...Por eso, mi cuadro tiene toda la gama de colores, menos el que se comió.
Més informació