Zubel

Com l’àliga que sobrevola el bosc Com l’abella que observa les millors flors Com la mirada de la mare al nadó que dorm Des de la distància t’observo Jo sóc tu I reneixo, I reneixes. Una nova jo Que sóc tu Però encara no em coneixes Perquè sóc infinita, aleatòria i eterna... sorpresa Sóc jo, sóc tu Juliol 2008. Totes en una: Zubel

Torno al desert I en la seva aridesa em deixo perdre Un cel desprovist d’estrelles cap camí que m’indiqui un destí Soles tu i jo. Encadenada a la meva contradicció Tu no pots alliberar-me. Mentre es cremen les meves il·lusions sota el sol implacable que deixa a la llum La meva debilitat, el meu caràcter. Se que ningú vindrà a salvar-me. Soles tu i jo I quan el meu cos S’enterri en les dunes del desert restaràs tu per vetllar-me Dibuixaràs de nou una esquela Que recordarà que algun dia Vaig existir. Zubel- Perséfone Juliol 2008

Quan s’instal·la amb mi, sento com poc a poc em va roent per dintre. S’expandeix per les meves artèries, i el meu cor batega sense ritme. Com la febre quan puja, entro en un deliri sense sentit, i el dolor es fa insuportable. Amb ella, creix el ressentiment d’allò que m’ha fet mal...i la meva ment es recrea en d’altres episodis similars. Qualsevol acció que atempti contra el dolor, esclata la ira. La conec bé, però encara no puc dominar-la. Miro de distanciar-me....agraeixo el silenci i la soletat tot i esperant que reneixi la compassió per curar-me. Estic malalta de la meva ràbia. Zubel- Atenea juliol 2008

Jo t’invoco a tu Protectora de les ànimes Que volen alt i cauen amb força Per renéixer de si mateixes. T’invoco, mare de tota saviesa, infinita i transformant-se en cada una de nosaltres. T’invoco perquè tinc por, Ara que m’atanso A traspassar el reflexe, Del meu propi mirall Tinc por de perdre la força De desintegrar-me en el dolor de la ràbia aliena en el destí que se m’imposa, en el camí que haig de recórrer per aprendre. T’invoco En la foscor del deliri Cercant noves forces Noves llums en els ulls clucs Com els meus...ara que m’atanso, Al meu reflexe Per traspassar-lo, obrir els ulls, I veure’m d’un altra manera. Jo t’invoco, Deesa del renaixament. Zubel- Perséfone en el regne del meu estimat Hades. Juny 2008

A menudo pienso en esa idea: el lado femenino de Dios. Nuestra Gran Diosa Madre, la Naturaleza, se construyó a modo de opuestos: noche-día, blanco-negro, amor-odio, alegría-tristeza….y el más tangible hombre-mujer…los opuestos del sexo. Si todo se cumple como dice la oración: “así en la tierra como en el cielo”, y “ a su imagen y semejanza”, Dios tiene su lado femenino…lado que durante siglos de religiones monoteístas se dedicaron a desaparecer, para luego incorporar en figuras secundarias de la historia, como la Virgen María…. Pero la realidad se impone: como insisto, la naturaleza se construyó a modo de opuestos, y aquí está el lado femenino de Dios….desde todas las mujeres humanas; mamíferas de otras especies (hembras-cebra;hembras-elefanta;hembras-delfin); ovíparas (hembras-pata, hembras-gallinas), y insectas (hembras-mosquitas; hembras-abejas, etc). El lado femenino de Dios es muy poderoso. Tiene la capacidad de reproducir. Su cuerpo funciona como el ciclo lunar: su menstruación. ...

Sóc la teva frustració, la teva esperança fallida, la teva intenció desviada, la teva carença humana. La nina amb la que jugaves es va desfer en la llei del silenci que tant bé utilitzaves en els dominis del teu imperi T'incomodo, t'exaspero i quan ja no pots més, calles. I el teu silenci es fa paraula. Com sempre has fet quan em sacsejaves per tornar a jugar amb la teva nina. I els meus ulls perdien vida els meus membres es tornaven rígids el meu somriure es congelava i enmudia. Em cedia a tu, com volies; la teva nina. I el meu silenci et feia parlar. Ara calles. L'absencia de paraula ens envolta i en el tic-tac del rellotge la teva nina es desfà creixent un poc més ferotge Et parlo des del silenci: Jo no sóc la teva nina, només sóc la teva filla. Zubel- Perséfone en el regne d'Hades, juny 2008

Ellos hablaban y hablaban, en un intento vano de disimular la incomodidad de su presencia. La hipocresía de sus vidas, construida bajo un castillo de naipes de secretos, conspiraciones y mentiras, les hacía tambalearse en sus sillas, estratégicamente dispuestas en orden jerárquico, creando una pequeña distancia hacia ella. Y ella, aunque dolida, seguía el juego de palabras vacías, argumentos sin sentido, para esfumarse en unas horas tras los besos de despedida en las mejillas , agradeciendo, una vez más, una jornada agradable. Sabía que mañana, sí se reunirían en familia, pero sin ella: la rara y distante hermana. Zubel- Hestia març 2008