La MeVA BeLLA DoRMeNt

Fa molts i molts anys, va existir una nena de cabells foscos i mirada tímida que li agradava jugar.
Tot i que li agradava la companyia, quan més bé s'ho passava era quan restava sola a la cambra de la seva habitació, fent-la petar amb les seves precioses nines. Tenia una de cabells foscos, a qui li va tallar els cabells...i una altre de rossa que gairebé els havia perduts tots de tant pentinar-la.
Un bon dia, aquella nena va ser seduïda pel joc d'una bruixa...que la va convidar a jugar a cuinetes i a una poma maleïda amb un pèrfid verí. La pobra innocent de la nena la va mossegar...i va caure en un son profund en un racó de la meva ment.
La meva bella dorment.
En aquest conte, la nena només es despertava quan els planetes del meu univers ho propiciaven. I de cop en quan, sola o amb companyia dels meus, es desperta. I torna a jugar tafanera i divertida, seguint preferint la seva sola companyia, fins que es queda adormida de nou.
Malgrat em faig gran, ella sembla no abandonar-me....i quan tot es propicia per ser feliç del joc, d’estimar tot el que em rodeja, de mastegar el temps per una bona digestió d’aquests anys que em queden per viure, ella segueix estant present.
La meva bella dorment.
Zubel-Perséfone abril 2008
Comentaris
Petons