CoNVeRsES...

M’evadeixo en la foscor. Poc a poc una llum tènue em guia cap a tu. Camins que es van il•luminant mentre m’atanço.
Ens trobem de nou, amiga Zubel. Em despullo i em vesteixo amb la túnica blanca que em proporciones.
En silenci ens seiem a la vora del foc etern que tu t’encarregues de vigilar. Mirem el foc, mentre buida de pensaments tot allò que sóc.
Entre les brases veig com emana un aigua. Sembla una font. Em dius que és la font de la nostra essència...sempre flueix, però no sempre sabem apreciar-la.
¿Perquè me la mostres, amiga Zubel?
Perquè tu ets ella, jo sóc ella, i tot el que t’envolta està en ella.
¿I perquè no la puc beure?
Perquè només sabràs trobar-la si et deixes fluir on emanen les seves aigües...i no sempre saps cercar-la.
¿Tu em sabràs guiar cap a ella?
Com t’he dit, tu ets ella, jo sóc ella...només t’has de deixar fluir i la trobaràs...no hi ha temps, no existeix el temps. El temps és un concepte en el que no flueix aquesta aigua. Està més enllà del temps i de l’espai.
No se trobar-la, amiga Zubel.
Però tu ets ella, jo sóc ella...no l’has de trobar, ella se’t mostrarà allà on estiguis oberta a rebre-la.
L’aigua s’esvaeix, un fort vent dilueix el foc etern. Ja no hi ets, Zubel.
Obro els ulls, i només sento l’olor a inciens de la meva llar.
Zubel-Perséfone Gener 2008
Comentaris