Zubel

Tu dormies despert a l’alba Jo en la Nit Fosca em despertava Tu restaves en silenci en el món de les paraules Jo xerrava per no escoltar-me Tu fugies d’amagat en un vagó Jo conduïa amb el sol de cara Tu menties per compassió Jo et reptava la mirada Però va voler el destí enlluernar les nostres ànimes dos nàufrags condemnats a morir en distintes aigües Tu volies equivocar-te Jo cercava la ignorància Jo cremava els silencis Mentre tu adobaves la brasa Tu cosies els meus ulls De nina trencada Jo alimentava el buit Del teu estómac insaciable Però va voler el cel Bufar sentiments Amb la seva boca trencada Dos nàufrags a la deriva D’aigües separades A tu se’t va menjar una gavina I ara voles pels aires A mi se’n va empassar l’aigua I ara resto en un antic tresor pirata Només guardem l’escuma D’una ona trencada

Ell sempre posa el despertador. La seva veu em convida a escollir a quina hora em despertaré demà. En un instant sento a la Zubel rondinant perquè a ella no li agrada escollir, i és per això que jo decideixo per ella: " A les 6:45" dic, ...de bon matí m'agrada matinar. És el moment del día on tinc major presència d'ella i on la Zubel deixa de romandre inquieta. Ens saludem, ens estimem, i els nostres guies ens vetllen el silenci. Després la Zubel s'adorm en una voragine d'obligacions matineres i de treball, per submergir-se en un coma profund somnífer, davant d'una tarda carregada de tempestes escolars, marejades de sopars i rentadores empapades d'avorriment. Tu ets el penúltim en pujar al llit. I en aquests moments, la Zubel desperta per pensar en tu. I et segueix com un ànima en pena, recent descansada per abandonar-se en la teva calor de llit. S'escalfa i espera a que em preguntis a quina hora has de programar el despertador, i així ella rondin...

Cercant-se a sí mateixa, va perdre el nord. Divagava pels carrers de La Dispersió i La Tensió mentre parlava sola i la gent se la mirava. Feia por i defugien de la seva presència. L’endemà reeixia mig descalça i sense mitges d’hivern, deixant al descobert un mig nu grotesc. Les seves cames insultaven als transeünts amb les seves iagues: eren ben profundes i purulentes. Cada dia feia més mala olor. La boja del barri es mirava al mirall i cantava, com per mirar de tranquil•litzar aquella imatge d’aquella estranya dona en la que s’hi reflectia. Intentava consolar-la, mirant de maquillar-li l’expressió d’una nina de drap. No es creia que estava sola. La llum només li arribava mentre dormia, fins que la foscor envaïa de nou la seva matinada. Així dia rere dia. Un vespre, la follia se la va endur qui sap on, sempre serà una incògnita. A trenc d’alba una nova boja ocuparà el seu lloc. I tornarà la cançó eterna de la follia, divagant aquest cop, entre els carrers de La Provocació i Les Pors. Z...

Restes adormit mentre el meu olfacte mira de retenir l’olor tendre que desprens. Instants d’amor on aprofito el teu silenci per fer lliscar les mans en els teus cabells. El teu son em convida a vetllar-te: rellevo la tasques dels àngels. El silenci de la nit ens fa de bressol i parlo amb tu sense articular paraula. Absorbeixo els teus somnis en cada respiració, fins que rítmicament, la meva respiració es fon amb la teva. Et sento com si estiguessis de nou atrapat al meu ventre. De nou, tu i jo som un. Se que la finalitat de la meva existència resideix en que t’haig d’ensenyar a volar i també se que ho comences a fer. I sento que et vull acompanyar, i que ho faré sempre. Instants d’amor que només les mares coneixem. ZuBeL- DéMeTeR febrer 2010

Embolcalles la meva ànima amb la teva suau llum. Tots els pensaments colpegen per no sentir-te, però el teu buit acaba ensordint-los. Poc a poc em fonc amb tu. Tènue llum que recorres lliscant les meves cicatrius intangibles, fent evident el que pertany a la foscor: són el munt de pors que miren d’esvair-te de nou. El silenci mira d’imposar-se enmig d’aquesta dura batalla en la que tu i jo mirem de trobar-nos, de sentir-nos de nou. L’energia va lliscant en la meva respiració. Nosaltres brodem el seu gust d'aigua i d'aire. La terra i el foc es fan presents. Ets innòcua i buida, i això dona sentit a la meva existència. Breus i màgics moments en els que ens trobem i som UNA. I un cop la música de la vida es fa present, tu restes omnipresent poblant els meus silencis. T’estimo. Zubel-Hestia Febrer 2010

N'hi han dies així. Una s'aixeca amb l'empremta de l'au fènix que els llençols han dibuixat capriciosament a la teva esquena... T'acaricies el clatell i somrius al comprovar que malgrat totes les osties que et va donant la vida, tu encara saps volar. Reneixes amb la força femenina que et dona condició. Sovint sents que has de demostrar a tots els homes de la capa de la terra que no ets un ser dèbil i indefens que necessita de la seva protecció. Aquelles proteccions que t'ofeguen. L'esdeveniment de la rebelió espiritual femenina t'abdueix, i una força emergent et posa les piles. És com una gran descàrrega d'energia continguda. I et poses depeu, i organitzes les coses ràpid, acompleixes mil objectius, sents que pots amb tot i fas sentir la teva veu de forma alta i clara, sense vacil·lacions. No és que l'energia i la força estiguin amb tu, és que tota tu ets energia i força. Allà per on trepitges desprens un aroma de respecte i admiració,que prové d...

A la primera sintonia, el meu cos es belluga suaument en la cadira. Em deixo anar per les següents notes que m’allunyen d’allà on sóc, i em desperto en aquest son: Obro els ulls i el riu Hudson emmirallen els meus ulls. Sento la teva veu que prové del River Café, potser fas un concert pels vells amics del teu cercle d’amistats. Certament, un cercle tant fosc com el carreró més perdut de la ciutat que et dona vida. Una limusina recorre les artèries de Nova York i un escalfred puja elèctricament per la meva esquena, erissant-me els pèls del clatell. Ets tu. Em submergeixo en la foscor de la nit . Travesso en estat hipnòtic el vell pont de Brooklyn, on sento els crits ofegats dels qui el van construir en les profunditats del riu Hudson. La Llibertat convertida en estàtua m’assenyala la llum que vol tocar el cel, i el seu somriure estèril em recorda la seva utopia. Manhattan no dorm. Jo segueixo somiant i tanco els ulls. Em deleixo pels aromes de cafès i Chanels número 5 envolcallats d’ha...