SiNatRa

A la primera sintonia, el meu cos es belluga suaument en la cadira. Em deixo anar per les següents notes que m’allunyen d’allà on sóc, i em desperto en aquest son:

Obro els ulls i el riu Hudson emmirallen els meus ulls. Sento la teva veu que prové del River Café, potser fas un concert pels vells amics del teu cercle d’amistats.
Certament, un cercle tant fosc com el carreró més perdut de la ciutat que et dona vida.

Una limusina recorre les artèries de Nova York i un escalfred puja elèctricament per la meva esquena, erissant-me els pèls del clatell.

Ets tu. Em submergeixo en la foscor de la nit . Travesso en estat hipnòtic el vell pont de Brooklyn, on sento els crits ofegats dels qui el van construir en les profunditats del riu Hudson.

La Llibertat convertida en estàtua m’assenyala la llum que vol tocar el cel, i el seu somriure estèril em recorda la seva utopia.

Manhattan no dorm. Jo segueixo somiant i tanco els ulls.

Em deleixo pels aromes de cafès i Chanels número 5 envolcallats d’havanos que converteixen el local en una boira tènue i embriagadora.

Una mà amb manicura impecable atrapa la meva, i m’arrosego en una taula on assaboreixo un coulant amb nata montada.

I cantes.

No se si sóc al cel o a l’infern...però la teva ànima és immortal. I això és el que paga la pena.

Benvolgut Sinatra, torna-la a cantar.