Zubel

Evadint-me en el moviment dels meus dits mentre teclejo aquestes pàgines. Dits ocupats que enganyen la meva ment per distreure la meva existència. No tinc res a dir. Només faig acte de presència.

Què difícil és acceptar que una està sent injusta amb sí mateixa. És, com us ho diria, com assistir a un espectacle de circ romà, on el meu ego i Zubel lluiten ferotgement per fer-se un lloc. El meu ego és com un robot indestructible ple de les pors que he anat acumulant al llarg de la meva vida...i com a bon robot es repeteix i quequeja. Es lamenta constantment de la seva dissort. Culpabilitza als demés de tot allò que li succeeix. Reclama atenció. Es dispara sorollosament esclatant una infinitat de renecs feridors i grollers. Val a dir que el meu ego és qui ocupa gran part de la meva vista. Mentre, Zubel lluita per fer-se veure. Juga amb desavantatge: ella és petita i poc visible. Habita en el meu reprimit inconscient. És infinita en quant és la meva essència...però no arriba a ser tant forta com el meu robot carregat de pors. I em sap greu. Perquè m’agrada més Zubel. Però el meu ego és tant gran, que no me la permet veure tant com em caldria. És fer-se mal a una mateixa. És ser inju...

Me las imagino así: como burbujitas que van multiplicándose bajo el chorro de agua de fuego que ebulle en mi. Los primeros reflejos de un amanecer que sucede dias antes de la hora "H" producen sus frutos: pequeñas burbujitas van despertándose en su particular crucero en los rios de mi sangre. Y así, navegando a contracorriente, inundadas por esa luz cada vez más potente del amanecer, se multiplican hasta llegar a su dia, a su momento, a su milagro: la hora H. La hora "H" de "Horror" puede llevarme a pasar de un estado puramente cachondo a someterme a otro de profunda tristeza que sólo salva el chocolate y un buen canuto... También puede llevarme a estar de mala baba....dibujando una cara de perro que pocos conocen. Suele darme por querellarme por cualquier fruslería....el caso es desviar tanta mala baba contenida, y si puede ser por una buena causa mejor. Simplemente me da por quejarme de todo y también reclamarlo todo. Las burbujitas navegan a sus anchas ...

Sotmesa al pes de la seva ombra, es recluïa en el lloc més fosc del seu imperi. Els seus ulls ja no admetien la claror i tanta ceguera va fer que oblidés les seves pròpies virtuds. Un suau mocador envoltava la seva mirada: depenia de la llum dels altres. L'ombra cobria tot el seu cel, esdevenint així el seu infern. I quan no li quedava més remei, es bellugava en el pes del seu cos...com mirant de sacsejar els darrers instants on es va sentir ella. I en el murmuri del silenci impacable, una nova llum esquerdava el seu omnipresent paisatge...HI HAVIA ESPERANÇA. Zubel- Perséfone. Setembre de 2009

Un signe d'interrogació sobrevola els meus silencis. Aterra en el meu oblit conscient, fent bategar els dubtes i les pors. Una fina sorra d'evasions cobreix un desert que hi ha entre tu i jo. M'agradria poder desfer amb petons les llàgrimes que encara no brollen en aquest rencor lànguid i pesat. Acaronaria el teu cos fins convertir-la en ànima fonent-se en la meva. I per fi entendries que per tenir-me aprop només m'has de deixar SeR. Però aqui em tens: parlan-te en aquestes pàgines que potser mai llegiràs i amb l'absència de la resposta al signe d'interrogació. Zubel-Afrodita setembre 2009

Zubel avui, s'asseu en aquest avió i li ha tocat el seient que dona a la finestreta. Observo els meus companys: uns en els seients centrals, d'altres laterals, i d'altres, com jo, de finestreta. Els pobres que seuen al centre, només poden veure la televisió. De cop en quan, es graten el cap, com un intent fallit de no adormir-se...però finalment són els que més ràpid ho fan. Els laterals, de cop en quan allarguen el cap, i miren de distreure's en la poca visió que tenen de la finestreta. També allarguen el cap cercant la visió de l'altre banda, on miren amb esforç la televisió. I s'esforcen tant, d'una banda a l'altra, que finalment es cansen, i s'adormen. Els de la finestreta només mirem l'espai que ens envolta: el sol, els núvols, els rius, les muntanyes, els poblets,les casetes aïllades...i esperem a que es faci de nit. No ens perdem mai com la foscor porta un paissatge ple de llumetes en totes les petites o grans poblacions a les que hi anem ...

S'instal·len en les nostres vides sense permís: poden ser els nostres caps, els nostres fills, els nostres marits, o la nostra millor amiga....adapten la forma més inverosímil només per a tu. Els nostres botxins de la vida diària no apareixen perquè sí....apareixen perquè d'alguna manera els invoquem. Creem els nostres botxins per aprendre a veure què és el que alberguem ben a dintre...allà on l'ànima s'amaga del cos. Arrosseguem els nostres botxins de vida en vida, de fet a fet. Fins que un bon dia els nostres botxins són tan poderosos que ens ofeguen al fons de la nostra NiT FoScA. I vet aquí, que en la foscor es veu una nova llum. La llum de qui s'amaga rera el nostre cos. Donem gràcies als nostres botxins del passat, i de les nostres vides, a poder renéixer, amb més poder...i amb més sabiduria del nostre Univers. Tot és U...fins els nostres botxins. Zubel totes en una. Agost 2009.