Zubel

Llevo en mi profesión ya años, y en el curro en el que estoy, también. Es bien cierto que cuando empiezas a trabajar tienes muchas ganas de experimentar, de crear, de hacer cosas nuevas. Y se corre el riesgo cuando te immovilizas en el mismo trabajo de anquilosarse, y hacer siempre más de lo mismo, temiendo las inovaciones por las consecuencias que dan, porque por una inovación que salga éxitosa, suele pasar que 20 nuevas inovaciones te dan más problemas que ganacias....así que acabas trabajando sobre seguro. Pero el riesgo más importante se corre cuando ese anquilosamiento hace que pierdas ilusión por lo que haces cada día...así como dejarse llevar por la monotonia del día a día. Y eso hace que te sientas estúpidamente confiado y imbécil, porque te crees que lo tienes dominado. Esas personas son las que más la cagan, y no tanto por la edad, porque puede ser uno joven y desempeñar un trabajo durante el tiempo suficiente como para creer que dominas el asunto. Se corre el riesgo de ser e...

Aquest llibre, de John Boyne, acaba de ser llegit per aquesta que té ulls. Impacta la senzillesa de les paraules per explicar un horror que no hem d'esborrar de la memòria històrica de la humanitat. Impacta la visió dels nens davant l'holocaust. Impacta la visió de les dues cares de la mateixa moneda. I reproduiré en aquest blog les últimes frases del llibre, esperançadores: "Tot això, per suposat, va passar fa molt, molt de temps, y mai podria tornar a passar res semblant. Avui en dia, no". Hi han fets que, simplement, mereixen ser recordats per no repetir-se, mai més. Zubel- Deméter gener 2008

Se’m desfila com un descosit en l’ànima i poc a poc va desprenent-se de la rígida faixa que em conté els pensaments. Sol manifestar-se en breus moments (i gràcies a Déu, esporàdics) en els que em deixa un exquisit record a mel i maduixes madures, d’aquelles que es desfan en els llavis tornant-los més vermells i més càlids. També sol passar, que com més intento desfer-me’n, més s’imposa i s’instal·la en el meu cervell...així que també sol passar que em deixo anar, em deixo fer. Atribueixo a les hormones la condició d’adobar la idea que es va fent gran, i es va apoderant del neguit de fer-lo realitat. Però calladament, perquè m’agrada jugar. Ella, la meva lascivia. Zubel- Afrodita gener 2008

L'any passat em vaig llegir el llibre "El alma está en el cerebro" d'Eduard Punset. Us recomano el seu blog: http://www.eduardpunset.es/blog/ Vaig decidir participar en una de les moltes págines de reflexió que hi han. He decidit penjar la meva reflexió en el meu blog: ------------------------------------------ Zubel Dice: 7 Abril 2007 a las 8:44 am Estoy convencida que existen estos distintos factores que inciden en la capacidad de amar y que has nombrado: 1) El apego familiar. Incide en la capacidad de supervivencia y de relación. Son muchas las especies, entre las que se encuentra el ser humano que necesita de ese apego en sus inicios de vida para poder adaptarse al mundo que nos rodea. ¿Qué pasa si cualquiera de estas especies, no tiene la capacidad de alimentarse, mamar, en los primeros días de vida?. Fallecen. Sin ese primer vínculo, la capacidad de adaptación al entorno se deshace.Podemos hacer experimentos con ratas de laboratorio, o simplemente observar la vi...

L’existència del buit omple els llocs més incògnits del meu pensament. La inèrcia de la insatisfacció del que hi trobes dins teu, com quan obres un armari ple de roba en desús, de records oblidats, de somnis descartats. Un pou sense fons on no ressonen les qüestions de la meva essència, sempre distant e inaccessible. No se modificar-la, però estic aprenent a estimar-la. La meva soletat m’acompanya, i en la mesura que em deixo fluir en el meu buit, em sento a mi mateixa. No em fa por sentir aquest silenci del que durant molt de temps he fugit. Ara em proporciona calma. Perquè he après que el buit no pot omplir-se del que espero que m’arribi, si no del que jo cerco, que és a la vegada, el que jo necessito..no el que necessita la meva ment. El buit està inmers en l'Univers, i d'allà surt el tot. Sóc un accident del no-res, del mateix buit i el mateix tot que hi ha dins meu. Zubel- Hestia (gener 2008)

Quan tenia uns 17 anys la meva àvia de 77 es va lesionar. Disposava d’uns garrafons en un altell on emmagatzemava olis que ella aromatitzava amb herbes. Va voler fer-se la valenta i va agafar un garrafó de l’altell, auxiliada per una petita escala però no va calcular la seva edat. Sí, llegiu bé. No va calcular la seva edat, ni l’altura ni el pes del garrafó, com és d’esperar. Ella no va tenir en compte que el seu cos va envellir. I el que per ella era un acte habitual (agafar el garrafó de l’altell) es va convertir en un desafiament a la llei de la gravetat. La garrafa pesava massa, li va doblegar el cos, i va intentar vanament que aquest no s’estampés contra el terra, desmuntant l’escala auxiliar. El resultat va ser un bon cop al cap y una lumbàlgia que va patir durant dies. Quan la vaig anar a visitar, la vaig renyar pel seu acte d’inconsciència ...”Com pot ser fessis sola aquesta barbaritat, als teus anys???” I ella em va dir: “Carinyo, no vaig calcular la meva edat... Perquè jo pen...

Cierro los ojos y me siento. Sólo desierto Sin mas. Y en las immensas dunas de la infancia infinita me llevan a ti tus huellas de niña que perdí cuando menstrué. Y me siento en tu regazo. Acaricias mis cabellos y te cuento Como mi cuerpo creció y mis pechos fueron flor y deseo Y mis labios besaron pasiones fugaces mis piernas han temblado entre manos inexpertas Y expertas aves rapaces deboraron un pedacito de mi alma Ahora tu y yo. Sigo contando Los mil y un suspiros del aire acariciando mi cuerpo bañado de hojas secas mojadas por la lluvia de mis silecios Huelo a bosque Y tu a mar Nos sentimos en el aire del sueño De los sueños que jamás viviremos Pero que son nuestros, mi niña. Son nuestros, sin mas. Y fuí madre, y fui mujer Y fui tu y fui yo. Cuando despierto, no me reconozco en el espejo Sigo durmiendo. Zubel- Perséfone maig 2006