L'AviÓ de PaPeR
L'avió de paper va vorejar el meu sarrell i la meva ment va quedar coberta d'una ombra que eclipsava les meves cabòries.
Vols secrets que apaivagaven els meus records d'infància, aires allunyats del meu present.
Un breu instant que copsava la meva atenció, fràgil i vulnerable en aquests temps en fer-me gran.
Despistada, el meu peu dret va trepitjar el segon avió de paper que descansava d'un llarg viatge a l'inframón, on les veus del passat agonitzaven en l'eterna cançó de la memòria adolorida.
Vaig fer una bola de paper amb ell amb un sol grapat i el vaig llençar al cabàs de l'oblit. Avui, no havia de volar més.
Damunt l'armari estava demanant permís de vol el tercer avió de paper. Tot i pujant a la cadira no arribava a treure'l d'allà. Enfilada i amb un cop d'escombra, el seu cos va començar a planejar un vol suau i directe, resposant finalment damunt el meu llit.
Era un avió de color rosa amb les ales liles. Unes lletres daurades flamejaven el seu nom: ZuBeL.
Una corrent d'aire va passejar-se per l'habitació. Les finestres eren obertes, i l'avió va prendre embranzida a l'interior d'aquell paisatge que es dibuixava verd i retallat per una petita artèria de ciment: la carretera que dibuixava el somriure de la meva casa.
Just allà va fer un aterratge curt, per de nou prendre embranzida. L'últim que recordo d'ell és un petit destell en retallar la figura del sol que es pon, abans de perdre's en la verdor del bosc.
Zubel- Perséfone Maig 2010
Comentaris
Llibertat!!!
M'agrada com portes les histories, com jugues amb les paraules, la d'avui en concret, es preciosa.
Petons
La llibertat pot ser limitada, però l'ànima no té cap tipus de privació, excepte si la nostra ment la coarta.
Una abraçada.
M´arribat molt perquè la llibertat interior, la d´ànima per a mi es esencial. No es pot perdre la capacitat de volar, de sommiar...
Un petó.