*.*:::*?*:::*.*


Un signe d'interrogació sobrevola els meus silencis. Aterra en el meu oblit conscient, fent bategar els dubtes i les pors.

Una fina sorra d'evasions cobreix un desert que hi ha entre tu i jo.

M'agradria poder desfer amb petons les llàgrimes que encara no brollen en aquest rencor lànguid i pesat.
Acaronaria el teu cos fins convertir-la en ànima fonent-se en la meva. I per fi entendries que per tenir-me aprop només m'has de deixar SeR.

Però aqui em tens: parlan-te en aquestes pàgines que potser mai llegiràs i amb l'absència de la resposta al signe d'interrogació.


Zubel-Afrodita setembre 2009


Comentaris

Pluvisca ha dit…
Et noto triste pero crec que amb esperança, tot arriba Zubel, quan meys ho esperem

Una abraçada
7 de setembre del 2009, a les 4:23
Zubel ha dit…
És fotut quan t'invau la melangia...et fa escriure coses d'aquestes ;-)

Els interrogants fan molta por...però més por fa no mirar de contestar-los.
I el més paradoxal...és que només nosaltres tenim la resposta.

Gràcies per les teves paraules.

Petons.
10 de setembre del 2009, a les 13:21
Lakshmi ha dit…
Potser no pot llegir el que li has escrit, però el que si que pots fer es enviar-li com a pensament, també li arribarà.
11 de setembre del 2009, a les 12:15
Karma ha dit…
T'entec massa en aquests moments de les teves melangías, les teves angoixes i els teus interrogans. Anem per camins potser semblans i les teves paraules també me les puc fer meves. La Pluvisca te raó, pero l'espera incerta desespera. L'esperança de vegades desapareix, les tremolós pel sentiment de haber perdut quelcom que no se sap com recuperar sacsejan tot el cos.
No estic amb condicions d'animar a ningú, ja ho veus, pero una cosa tinc clara. No enfonsar-nos mai. Seguir endavant amb tota la força que ens dona l'experiencia. Enviar llum a aquets éssers que sembla que la hagin perdut. No rendir-nos quan creiem que la nostra lluita es per aconseguir el millor per nosaltres sense fer mal a ningú. Pensar positivament que tot anirà be. Estimar amb tota l'anima i sobretot "Ser" nosaltres mateixes. Una abraçada ben forta.
13 de setembre del 2009, a les 1:11
Anònim ha dit…
Zubel... cal desfer, no quedar-se en el desig... Algunes vegades el més dificil és donar el pas, prendre la decisió... el que ve després compensa l'esforç i aclareix els interrogants...

Maria.
20 de setembre del 2009, a les 9:48
Zubel ha dit…
Gràcies pels vostres comentaris.
Suposo que aquest Setembre (com tots els setembres) m'allunyen de mi mateixa en tant hi han tantes coses a fer per preparar el "nou curs".

Si que és bo enviar un pensament perquè t'escoltin, Lakshmi.
Ara entenc que, si el pensament és ple d'amor i no de guerra els canvis són poderosos.

Karma...de vegades la millor resposta és no preguntar-se perquè...

Maria...te contesto en tu página.

Un beso a todas las diosas de estas páginas.
21 de setembre del 2009, a les 14:43
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

NaRCiSoS

Imatge
“En la versión contada por Ovidio, la ninfa Eco se enamora de un vanidoso joven llamado Narciso, que era hijo de la ninfa Liríope de Tespia. Céfiso, un dios del río, se había sentido atraído por Liríope y la había rodeado con sus corrientes, atrapándola y concibiendo un hijo con ella. Preocupada por el bienestar de su hijo, Leirope decidió consultar al vidente Tiresías sobre el futuro de su hijo. Tiresías le dijo a la ninfa que Narciso viviría hasta una edad avanzada mientras nunca se conociera a sí mismo” Narciso murió de vanidad . Se enamoró de su propia imagen reflejada en el agua de un estanque, e intentó seducir al hermoso joven que veía en ella, sin darse cuenta de que se trataba de él mismo hasta que intentó besar la imagen. Entristecido de dolor, Narciso se suicidó con su espada y su cuerpo se convirtió en una flor. Hay personas como Narciso, que necesitan proyectar sólo la parte bella de su rostro. Aquella que la aposenta en el altar de las carencias emocionales ajenas. Cualqu...
Més informació

El LieNzo

Imatge
Como de costumbre, antes de empezar un nuevo lienzo, le hago una pequeña reverencia y le susurro a la tela: ¿Qué quieres ser? Así hice. Luego es un dejarse ir por las emociones a través de los trazos, buscando a través de ellos diversas formas de hurgar en la propia alma...para despertar alguna idea a seguir y empezar una nueva aventura. En estado casi hipnótico, hundí el pincel en la paleta de los arenas, pero curiosamente, al trazar la línea, el lienzo absorbió totalmente la pintura, dejando un rastro de gotitas transparentes desafiando la gravedad… Sorprendida, me acerqué para observar el fenómeno y acerté a escuchar su petición: “Seré lo que tú quieras que sea, pero a cambio, me como el marrón”. Me salió un lienzo chantajista...Por eso, mi cuadro tiene toda la gama de colores, menos el que se comió.
Més informació