L'eStiGmA

Una vegada ja havia après que allà on anés la perseguiria, va començar a estimar l’estigma amb que va ser batejada.
Durant anys va intentar dissimular amb vans intents la seva marca...com un directiu s’enfunda en una ferma camisa almidonada a ple estiu, ribetejada amb una caríssima corbata, el tatuatge d’un passat fosc, però ple de vida.
Com més defugia de la seva condició, amb més força s’imposava. I ella es debilitava...es feia petita, minúscula, gairebé invisible. I així va néixer la seva necessitat de ser estimada, de dependre de l’aprovació dels altres.
Anys més tard va comprendre, que aquella dependència la feia emmalaltir...i només acceptant el seu estigma, estimant-lo com ningú va saber-ho fer, ni sabria fer-ho d’ara endavant totes les vides que li quedaven per viure..podria ser ella.
Perquè ella era adorada i alhora envejada. A ella se li apropaven els pobres de ment, mirant de xuclar la seva essència, sempre sense èxit. I per la mateixa frustració de no poder aconseguir-ho, la pedrejaven amb rumors, prejudicis, mites, misteris....tots Déus falsos.
I poc a poc, amb cautela, tímidament, l’estigma....l’acaronava...cobrava vida. I ella i l’estigma eren com els 300 espartans en la guerra de Persia, com Leónidas contra Jerjes que amb la seva mort amb tots el honors, va ser eterna.
Com ella i la seva deessa: l’estigma.
Zubel- Hestia març 2009
Comentaris
Escrius de conya Zubel.
Gràcies.