elS DaRReRS iNdIS


No entenien res.

La llei natural d'aquelles terres els designava com als seus autèntics propietaris. Allà van néixer els seus avantpassats i el Gran Esperit fulgurava en l'aroma de les seves pells brunes, exigint el seu origen.

El bressol d'aquelles terres s'anava mermant com els seus membres. Els boscos desapareixien en noves ciutats, cada cop més grans, i més brutes.

L'extranger era més nombrós, més poderós, més insolent. No volia entendre com calia estimar i conviure en aquelles terres.
No obeïen la llei del Manitú, del misteri, de les veus dels mil i un Déus que convivien amb ells: el còndor, l'àliga, l'ós....tots eren fantasies per aquells rostres pàl·lids que aniquilaven amb el so de l'acer mortal.

I malgrat el Gran Esperit castigava aquelles ciutats amb les pitjors tormentes de tots els elements: d'aigua, d'aire, de foc, de terra...els rostres pàl·lids hi tornaven a aixecar-les, com desafiant a cop d'acer, tots els seus Déus.

Ja no hi són. Els darrers indis són una petita mostra d'òpera bufa d'aquest planeta. Segles més tard els rostres pal·lids van aportar noves armes: a l'acer se'ls hi van unir la cobdicia, l'obsesió, l'estrés, el consumisme, les obligacions, les hipoteques...

I havent desaparegut els indis de nord amèrica, van desparéixer els seus Déus, quedant relegats a reserves naturals el còndor, l'àliga, l'ós...de Deús van passar a ser animals en perill d'extinció...res més.

Malgrat tot, i especialment avui, Manitú, el Gran Misteri, el Gran Esperit format pels mil i un Déus que habitaven aquelles terres (el còndor, l'àliga, l'ós...i les 998 espècies restants) se'm manifesta...i em diu que deixi viure els darrers indis en el meu interior.

Zubel-Manitú març 2008

Comentaris

Lakshmi ha dit…
Es preciós el que dius. Jo vaig anar durant una bona temporada a unes trobades en lluna plena en les que feiem literalmente "l´indi". Ballar per la nit al voltant del foc, fer artesanies, inipis, tipis, i sobre tot conectar amb la Mare Terra i despertar la nostra creativitat.
En aquell moment em va servir i vaig apendre molt de la saviesa d´aquell poble.
18 de març del 2009, a les 13:02
Zubel ha dit…
Tindria que ser una experiència fantàstica.
Com a ésser humans, hauriem de desprovindre'ns de cop en quan d'aquest "Estat del Benestar" artificial i imbuir-nos en el Benestar de la natura, de la nostra essència.

A veure si en la sortida de la primavera tenim un tipi per fer l'indi.

Seria fantàstic.

Petonets
20 de març del 2009, a les 7:57
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

NaRCiSoS

Imatge
“En la versión contada por Ovidio, la ninfa Eco se enamora de un vanidoso joven llamado Narciso, que era hijo de la ninfa Liríope de Tespia. Céfiso, un dios del río, se había sentido atraído por Liríope y la había rodeado con sus corrientes, atrapándola y concibiendo un hijo con ella. Preocupada por el bienestar de su hijo, Leirope decidió consultar al vidente Tiresías sobre el futuro de su hijo. Tiresías le dijo a la ninfa que Narciso viviría hasta una edad avanzada mientras nunca se conociera a sí mismo” Narciso murió de vanidad . Se enamoró de su propia imagen reflejada en el agua de un estanque, e intentó seducir al hermoso joven que veía en ella, sin darse cuenta de que se trataba de él mismo hasta que intentó besar la imagen. Entristecido de dolor, Narciso se suicidó con su espada y su cuerpo se convirtió en una flor. Hay personas como Narciso, que necesitan proyectar sólo la parte bella de su rostro. Aquella que la aposenta en el altar de las carencias emocionales ajenas. Cualqu...
Més informació

El LieNzo

Imatge
Como de costumbre, antes de empezar un nuevo lienzo, le hago una pequeña reverencia y le susurro a la tela: ¿Qué quieres ser? Así hice. Luego es un dejarse ir por las emociones a través de los trazos, buscando a través de ellos diversas formas de hurgar en la propia alma...para despertar alguna idea a seguir y empezar una nueva aventura. En estado casi hipnótico, hundí el pincel en la paleta de los arenas, pero curiosamente, al trazar la línea, el lienzo absorbió totalmente la pintura, dejando un rastro de gotitas transparentes desafiando la gravedad… Sorprendida, me acerqué para observar el fenómeno y acerté a escuchar su petición: “Seré lo que tú quieras que sea, pero a cambio, me como el marrón”. Me salió un lienzo chantajista...Por eso, mi cuadro tiene toda la gama de colores, menos el que se comió.
Més informació